"Pot succeir que els planetes restin immòbils i que l'eternitat suspengui el seu alè. Un segon es converteix en tota una vida i, per alguns, es tracta de l'instant més llarg del món. Quan em vaig despertar, vaig mirar directament per damunt de mi, vers els sostre; vaig veure una forma ampla i oblonga, de color blanquinós. En algun indret de la cambra, una petita bombeta elèctrica posava una nota lluminosa en aquella gran fosca. Al cap d'una estona, vaig sentir moviment de cossos, remor de roba, i vaig girar el cap. En aquell moment, vaig comprendre que m'havien tallat la gargamella. El dolor atenallava els dos costats del meu coll, descendint càlidament vers el pit. Vaig panteixar, ansiant absorbir l'aire. L'endemà vaig recobrar el coneixement. Damunt del llit hi havien penjat un recipient de vidre ple de glucosa i les gotes anaven descendint gradualment per un tub de plàstic transparent cap a l'interior del meu braç.

El fluid vessava la seva vida en el meu cos i no em feia mal. Unes passes suaus, de sabates amb sola de goma, s'aproparen al meu llit, i una cara emmarcada per una còfia d'infermera m'observà atentament. La seva cara, llarga, prima i preocupada, va prorrompre amb un somrís impersonal en veure que jo tenia els ulls oberts... Després, les seves passes s'allunyaren i jo vaig continuar ajagut, tot sentint el brunzeig del meu pols contra l'agulla aficada en el meu braç. De coa d'ull, vaig pressentir més que veure un ample biombo. A l'altra banda, vaig sentir els molls d'un somier, i la feixuguesa d'un cos que canviava de positura. Després, silenci. Al cap d'uns minuts, la infermera retorna seguida per un metge. Tots dos s'aturaren al peu del llit i el metge va estudiar un diagrama que allà hi havia.

Era un home jove, de pell rosada, cabell curt, color castany clar. Era, al meu veure, massa jove... De sobte m'assaltà una idea: jo no sabia la meva edat i tampoc no sabia el meu nom. El metge deixà el diagrama i em va dir que jo era un individu de molta sort i que potser no m'adonava de com de prop havia estat de la mort". És el començament d'una de les novel·les de Bill S. Ballinger, és a dir, William Sanborn Ballinger (Oskaloosa, Iowa, 1912-Tarzana, Califòrnia, 1980), un autor prolífic, també conegut com a guionista de cinema, i que fou alhora professor d'escriptura literària a la Universitat Northridge, de Los Angeles. Escriví trenta llibres, el primer dels quals, The Body in the Bed (1948), i la seva més famosa novel·la fou Portrait in Smoke (Retrat de Fum), publicada el 1950 i que fou guardonada amb el premi Les Grands Maîtres du Romam Policier Award, popularitzada a través d'un film ben celebrat per la crítica el 1956. The Longuest Second, que aquí comentam, fou guardonada amb l'Edgar Allam Poe Award en aquestes dates.