El diari New York Times publicava la setmana passada un article que reptava als seus lectors a deixar de llegir aquell mateix article. Deia: "Fem un experiment ràpid. Abans de procedir al següent paràgraf, deixi que la seva ment divagui per on vulgui. Tanqui els ulls durant uns segons, a partir d'ara... I ara, benvinguts de nou a la hipòtesi del nostre experiment: Sempre que la nostra ment es deixa anar -als Mars del Sud, al treball, al menjar, a les factures pendents de pagament-, sempre que se somia despert, és més improbable que se sigui més feliç que centrant intensament l'atenció en la resta d'aquesta columna".

L'article mostrava un seguit d'estudis que demostren que la gent és més feliç quan es deixa absorbir l'atenció per alguna cosa concreta que no pas quan es deixa emportar per les seves cabòries. Així, la universitat de Harvard va crear una aplicació per l'iPhone que permetia als científics trucar en qualsevol moment del dia als usuaris voluntaris que l'haguessin instal·lat. Llavors se'ls demanava què estaven fent, què estaven pensant, i com se sentien. La dada més òbvia va ser la primera a aparèixer: les persones més felices eren les que havien estat sorpreses mentre mantenien relacions sexuals.

Potser no cal passar per Harvard per saber que el sexe és la felicitat palpable, però hi ha d'altres dades que també van fer-se evidents. Fer exercici, conversar, escoltar música, caminar, menjar, pregar, meditar, cuinar, comprar, tenir cura dels fills i llegir són, per ordre decreixent, les activitats que fan més felices les persones, tancant la llista anar a la feina, d'anada o de tornada, i treballar. Tanmateix, el que s'ha acabat observant és que, entre totes aquestes activitats, les que aconsegueixen absorbir-nos pel complet el pensament són les que acaben fent-nos més feliços. D'aquí que hagin arribat a la conclusió que la ment errant, el pensament difús del badoc, causa la infelicitat (i no a l'inrevés).

Per ser feliços ens hem de deixar atraure per alguna activitat, sigui la que sigui. Embolicar-se, deixar-se abstreure, fondre's en allò que s'executi. No conec cap home feliç que no sigui un home treballador. Tot i així, hem de defensar el valor creatiu de la melangia, aquell 'telescopi de la veritat', tal com la definia Lord Byron. Els melangiosos són els turbulents, els més ansiosos per a trobar els meandres desconeguts a les coses, els descontents, els disconformes que donen a la vida tota la seva sal. La felicitat adorm, tranquil·litza, però és molt necessària. I l'ociositat, com deia Henry Ford, deforma la ment. No hem de caure en la idolatria infame que acompanya la felicitat a les nostres societats, tampoc. Hi ha un discurs sobre la felicitat que només contribueix a embrutir, a fer dels homes una mena de ramat dòcil, infantil, un exèrcit de somriures bavejants. Potser els que hagin acabat de llegir aquest article fins al final, absorbits durant uns minuts en la seva lectura, podran comprendre de què parlo.