En un món en què molt poques banderes ens sedueixen fins al punt de l'adhesió sense matisos ni reserves, la defensa de la veu lliure és una de les poques causes sagrades que ens queden. Perquè els escriptors diuen el que pensen, i contribueixen així a eixamplar els horitzons del que és possible. Perquè els escriptors diuen el que pensen, encara que els poderosos del món mai no hi han vengut a bé. Because writers speak their mind: aquesta és la divisa amb què el PEN Club internacional està celebrant el 50è aniversari del seu Comitè d'Escriptors Empresonats.

La llista d'escriptors i periodistes que durant aquest temps s'han vist perseguits o empresonats per dir el que pensaven és tràgicament llarga, i conté noms tan il·lustres de la literatura i del coratge cívic com el del rus Josef Brodsky, el nigerià Wole Soyinka, el grec Yannis Ritsos, el txec Vaclac Havel, l'egípcia Nawal El-Saadawi, el polonès Adam Michnik, la bengalina Taslima Nasrin, el marroquí Ali Lmrabet, la russa Anna Politkovskaia o el xinès Liu Xiabo: una relació que ens dóna, en negatiu, una ràpida visió panoràmica dels totalitarismes i fonamentalismes d'aquest darrer mig segle. Un horror que és ben bé del temps present: segons el PEN, durant el primer semestre d'enguany han estat empresonats, perseguits o amenaçats arreu del món 587 escriptors, periodistes o editors.

Ja fa una sèrie d'anys que el PEN Català té el seu propi Comitè d'Escriptors Empresonats, que fa una encomiable tasca de denúncia dels casos de violacions de la llibertat d'expressió i de protecció efectiva d'escriptors perseguits. Una de les iniciatives més interessants és la de les ciutats adherides a ICORN, la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi. Barcelona va ser la primera ciutat de les terres de parla catalana a sumar-s'hi, i Salem Zenia, el poeta algerià perseguit per defensar la seva llengua i la seva identitat amazics, el primer escriptor acollit. La segona ciutat va ser Palma, que actualment acull Rhodah Mashavave, periodista zimbabuesa que ha estat perseguida i empresonada per haver gosat criticar el demencial règim del dèspota Mugabe.

El passat 15 de novembre es va celebrar el Dia internacional de l'escriptor empresonat. Amb aquest motiu, el PEN Català ha organitzat una setmana d'activitats (taules rodones, lectures, concerts) al voltant de la qüestió. Bona part dels actes tenen lloc a Mallorca: aquest fet, i el de fer de Palma una ciutat refugi, diuen molt de l'esforç d'un grapat d'escriptors illencs (Biel, Sebastià, Antònia) que han estirat d'aquest carro. Binissalem serà, avui divendres, la seu d'un dels actes centrals de la setmana: el lliurament de la primera edició del premi Veu Lliure, concedit a un escriptor o escriptora que pateixi o hagi patit persecució per les seves paraules. El guardonat, tal com ja s'ha anunciat, ha estat Normando Hernández, un dels presos polítics cubans deportats a Espanya el passat juliol, que havia comès el mateix crim que Rhodah Mashavave: dir el que pensava sobre la dictadura en què li havia tocat viure.

Començava dient que la causa de la veu lliure és una de les causes sagrades que ens queden. Cal denunciar les violacions de la llibertat d'expressió, es produeixin on es produeixin. I cal mantenir la vigilància, perquè el poder té sempre la temptació de les tisores i de la mordassa. Qualsevol poder: fa dos dies que una ministra espanyola aconsellava la gent de la cultura que no opinassin sobre el Sàhara si no eren experts en la qüestió. Els escriptors han de poder dir el que pensen sempre, encara que als poderosos sempre els molesti.