En els nostres dies, no és convenient armar cacau enmig de la sana voluntat de fer una infraestructura nova. Ja s'ha vist què ha passat a la Platja de Palma. Quan la gent sent parlar d'expropiacions, es posa a tremolar. Més que res perquè sap que l'Adminsitració paga malament, tard o qui sap si mai. En èpoques de boom, aquestes qüestions són molt més senzilles de solucionar. Recordem les expropiacions que va fer Matas per enllestir en molt pocs anys el seu enfilall d'autopistes i desdoblaments. Ningú no va protestar. La causa fou que pagava molt bé la l'adquisició d'una propietat privada. En canvi, el que pot passar ara amb aquestes delicades qüestions és una incògnita.
Però s'ha de frenar una aspiració tan important com el tramvia de Palma per aquests entrebancs? És clar que no. Però les coses s'han de fer bé, és a dir: a partir del consens, la negociació i el tracte exquisit amb tots els afectats. Així es fa en totes les nacions civilitzades, començant pel Regne Unit, on tot gran assoliment en matèria d'equipaments públics parteix d'un diàleg de totes dels parts, a partir del qual neix l'acord. Després, només després, els tècnics es posen a fer les seves virgueries. El que no és concebible en una societat democràtica és que es doni prioritat a les gestes tècniques sobre la sobirania popular. Quan es fa això, sovint s'acaba amb protestes, amb expropiacions o amb reculades històriques, com a la Platja de Palma.
