En sentit figurat, d'algú a qui han deixat sense futur deim que li han tallat el cap. Si no és tan important, li haurien tallat les cames. Per algú que estimam molt, ens deixaríem tallar un braç, o una mà -naturalment, en sentit figurat. Tota la crueltat que implica la mutilació, fins i tot quan és en sentit figurat, esdevé humanitat si ens deixam mutilar per millorar o salvar la vida d'un germà proïsme: un ronyó, en vida, o el fetge, el cor i altres peces en cas de mort. Privar un mascle dels seus òrgans reproductius sense el seu consentiment és una imatge d'una contundència definitiva: però no oblidem que, en els ritus admonitoris de certes societats secretes, com la màfia d'aquí devora, el sentit de la imatge es reforça sovint amb el fet real. I no pot ser mai agradable morir sabent que, abans o un cop ja mort, et serà arrancat el conjunt de penis i testicles i entaforat a la boca, tot plegat com a expressió d'un llenguatge sense ambigüitats.
Un destí molt més cristià i higiènic tenien els membres amputats amb la finalitat d'estroncar el progrés d'una malaltia. Quan servidor era petit, aquesta pràctica no era inusual, sobretot per mor de la gangrena. Aleshores, el membre amputat, generalment una cama, era dispositat al cementeri, en el nínxol o la tomba que hauria de rebre la resta del cos. No era res de l'altre món que, abans de produir-se aquest retorn a la terra, el cementiri rebés un altre fragment del cos. Record un home que envià al cementiri mitja cama, més tard la resta d'aquesta cama, i l'altra després, com a testimonis d'una resistència fèrria a donar-se del tot. Però aquesta amputació dictada pels metges té el sentit de la vida, no el de la mort en el centre d'una cerimònia de la major crueltat. Judit, amb el cap d'Holofernes; i Salomé, amb el de Joan el Baptista, són dos episodis de què la gran pintura s'ha servit per la potència que en podien extreure les imatges. La Judit d'Artemisia Gentileschi és portadora d'un missatge desesperat: l'artista hi voldria ser Judit, perquè els homes li han fet mal. Resol l'escena com una invitació vetllada: mata Holofernes com qui fa la matança del porc. La més coneguda, potser, és la de Caravaggio, on el clarobscur atorga una truculència esfereïdora al terrible episodi. Hi ha una altiva frivolitat en la figura de la Judit de Klimt, que podem imaginar passejant-se per Viena amb el cap d'Holofernes com un objecte valuós -una bossa de luxe. D'altres artistes ho resolen amb més serenitat -aparent-, fins i tot -Jan Massys- amb un cert aire de vida quotidiana: tanmateix, les transparències de Judit ens remeten a altres significats no exempts de contingut sexual. Aquests suggeriments solen ser una mica més explícits en la majoria de representacions de Salomé.
Un títol tan peremptori com Vull el cap d'Alfredo García, el film de Sam Peckinpah, ens acosta més a una realitat que, al seu moment, ens va semblar duita al paroxisme i, en tot cas, amb tendència a la moderació. La realitat, ara mateix a Mèxic, ens avisa: Peckinpah, l'home de la violència catàrquica, el mestre de l'excés cruel, s'havia quedat curt, encara no hem pogut descobrir els límits de la brutalitat humana. Tallar el cap és, sobretot, la màxima afirmació d'autoritat en un determinat context social i polític. A Mèxic, els que fan tallar caps proclamen el fracàs de l'Estat i l'emergència d'una nova forma de govern del país.