Fa anys que no he participat directament en els debats o jornades del Grup Blanquerna. Però he seguit lleialment el seu compromís de servei a favor del país i he valorat positivament la seva aportació. Són vint-i-quatre anys d'excel·lència, un temps marcat per la iniciació cívica i política, per la pedagogia i per l'aprofundiment en tot allò que afecta el teixit essencial del país. De tot allò que hom ha llegit i seguit durant aquesta setmana que es pon, per ventura hi destacaria el ressò dels debats que el Seminari Blanquerna encetà en aquesta edició preelectoral. He degustat algunes cròniques ben suculentes i he rellegit alguns articles d'un gran interès per al futur polític, em referesc, sobretot, als que han publicat Tomeu Martí, a Diari de Balears, i Marcel Pich, a La Veu de Mallorca.

Es tracta d'articles que destil·len preocupació, però que sobretot aporten una idea clara, gens sectària d'allò que esperen les bases del patriotisme, un sector a tenir en compte perquè reflecteix bona part del pensament militant del nacionalisme i de l'independentisme, individus i grups que no estan afiliats perquè que donen consistencia als partits de l'arc nacional. Els joves del Blanquerna no han fet mai gaire soroll; els promotors d'aquest grup de debat i reflexió sempre han aspirat a aplicar aquelles maneres i aquelles estratègies de persuasió i de convicció que el mestre de la nació, Ramon Llull, convertí en un model de diàleg i de debat. Ramon Llull, com afirmava aquesta setmana Esteve Jaulent, en el monestir de la Real, aspirava a la conversió dels infidels, no pretenia convertir ni forçar canvis, desitjava que cada individu madurés el seu punt de vista davant els poders i les religions dominants i assimilés el cristianisme, perquè argumentalment arribava a la convicció que era el camí que millor s'aproximava a la veritat.

Aquest canvi respectava la llibertat, mai no havia d'anar acompanyada de cap component violent ni es podia forçar a ningú a creure allò que no tenia clar. Llull, autor del Blanquerna, origen de l'esperit que impregna aquests debats i confrontacions juvenils del país, continua viu cada cop que un grup de persones posen en pràctica la seva art i fan opció pel diàleg i el debat. Marcel Pich, paradoxalment, es lamentava, en el seu article, que alguns polítics no estan a l'altura del debat que la ciutadania espera, perquè molts estan més ocupats a gestionar la misèria i els microespais de poder que no a il·luminar i enfocar aquells racons que queden més enfosquits o emboirats pels mercats i les ideologies que es deriven dels interessos. Quan el món està embolicat en la creuada de la globalització, algú ha de marcar distàncies i ha de rompre relacions diplomàtiques amb aquest model totalitari i pervers. Ningú no té la recepta per acabar amb aquest mal, però entre tots i en diàleg per ventura tindrem la valentia de manifestar que desitjam profundament acabar amb la mediocritat. I no ho dubteu. La mediocritat no són únicament els altres.