Un jutge sempre em recorda que l'educació és posar límits i que quan la família i l'escola fracassen en aquesta tasca ha de venir la llei, els que les fan i els que les apliquen, per imposar-los. Si el límit és difús, es tendeix a forçar-lo. Visc en un carrer estret de Palma on qualque conductor, d'aquells que s'estimen el cotxe amb passió, aparcava amb dues rodes sobre la voravia i mai ningú no digué res. A poc a poc, a mesura que la impunitat és l'exemple, més i més cotxes envaeixen l'espai dedicat als vianants i el que era una excepció comença a ser una molesta norma.

Aquesta okupació del que és públic -que no és de ningú, segons la nostra dreta rebentat party- s'estén als bars de la zona que, encomanats d'aquest esperit transgressor i convençuts que la condescendència de Cort permet estirar els límits en benefici propi, treuen taules i cadires en un moviment de lenta però constant conquesta territorial. És un bon argument per contradir l'equip de Calvo i el seu treballar per una ciutat a la mida de les persones i un pèssim exemple per als dubtosos d'eixos cívics i d'altres iniciatives progressistes.