Què lpodem demanar a un partit que just acaba d'ingressar a la vida política? Per començar, que no intenti enganyar-nos, que no pretengui confondre's. Per dir-ho d'una altra manera, que cerqui noves vies d'atreure'ns l'atenció i es distanciï prudentment de les habitualment emprades pels partits consolidats i de possibilitats contrastades.
D'altra banda, és estrany que aquests partits nous no hagin estat assessorats per persones sensates -simplement-, que els hagin fet veure la fatiga tediosa que provoca en la gent el llenguatge polític habitual de les formacions més afavorides pel vot popular -diguem-ho així. Qui ens parli com qualsevol altre -Zapatero, Rajoy, Montilla, Mas, etc.- no aconseguirà que fragmentem encara més la nostra atenció per a prestar-n'hi la part propocional. Per tant, haurà de tocar a la porta amb un discurs amb cap i peus. És clar que un eslògan no pot contenir tota la complexitat d'un discurs que pretengui reflexionar sobre l'estat general de coses i el particular de cada parròquia, però sí que en pot apuntar algunes línies mestres. Si aquestes línies mestres coincideixen en el llenguatge amb les dels veterans, tenim un indici molt sòlid de la qualitat del discurs: construït, de ben segur, amb materials d'enderroc.
En fi, aquí, a la nostra comunitat, no hi ha hagut variacions substancials quant a l'aparició de formacions amb un discurs radicalment diferenciat. Els canvis tenen unes implicacions més aviat estratègiques. Ideològicament, les variacions han vengut donades per desplaçaments de càrrega. De tota manera, les formacions que vulguin trobar el seu lloc primer han de construir un discurs que ens transmeti la possibilitat de l'esperança en una profunda regeneració política i social. (Posar l'accent en la necessitat de fer, de la cultura, un dels motors d'aquesta regeneració podria ser, sempre que la proposta gaudís de credibilitat, un dels eixos del nou dircurs. El desafecte del PSOE regional per la cultura, tant com el del PP i el de la quasi totalitat del Parlament, assenyala un buit clamorós que la miopia política ha impedit detectar -i, en conseqüència, explorar amb profit. Però és ben cert que qui no està avesat a anar a missa, en el portal s'agenolla).
Per acabar, l'agraïment al partit de Joan Laporta per haver-me suggerit aquest comentari. Solidaritat Catalana s'anuncia amb eslògans d'aquest gruix: "Amb els de sempre, Catalunya regió pobra d'Espanya. Amb Solidaritat, Estat ric d'Europa". De manera tan llampant també es promet girar el signe d'una joventut sense beques i a l'atur, que amb Solidaritat gaudiria de beques i d'un bon treball, etc. No, home, no, senyor Laporta. De vostè tenim dret a esperar molt més que una campanya vulgar. Si va fer un Barça gran, no contribueixi a mantenir la mediocritat de l'electoralisme a Catalunya. Catalunya és més que un club i Espanya no és el Reial Madrid, que ens ha golejat algunes vegades i que hem golejat en dies de glòria. Espanya no és tan vulnerable i té els àrbritres en nòmina. No se la goleja just de sortir al camp.
