A Balears només dues persones s'han enfrontat a l'aparell estatal del PP i perviuen, ben situats, en la direcció regional: Delgado i Rodríguez. Aquestes innegables victòries els aporten un plus de força davant dels seus contrincants i un estímul tribal entre els seus seguidors. Són guanyadors i s'ho creuen. És per això que Bauzà, que només ha guanyat davant d'un Delgado que jugava a assolir quota de poder i no la impossible, per ara, presidència, els tem més que els respecta.
De l'estufat nin de casa bona ha acceptat la seva tutela constant i comparteix amb ell la visió del país (de la païssa, en el seu cas) i l'esperit de classe dirigent per la gràcia divina. Del "currito", que ha menyspreat sense embuts i contra el qual mobilitzà tot l'aparell, només accepta resignat la força electoral que li aporta. El PP de Balears, en aquest moment, és el cap de Delgado, els braços de Rodríguez i la veu de Bauzà, que entre rectificacions i renou de fons se sent poc i malament. La resta, sobretot a Mallorca, és una foguera de vanitats que s'apagarà el dia que s'acabi l'elaboració de les llistes electorals. Molt escaïnar però les quiques no ponen l'ou fora del corral.
La darrera ocurrència de Bauzà, de repartir estopa a tot el sistema judicial per a congratular-se davant dels que ell mateix ha sacrificat per les seves imputacions, és una altra d'aquelles actuacions a curt termini que tapen un forat i n'obrin d'altres. No seria massa arriscat pensar que s'ha cregut investit d'una autoritat moral que no té i que, per això, mou peces en el tauler sense saber quines altres deixa descobertes. La rectificació sobre els temes lingüístics, que ara semblen resumides en una absurda proposta de trilingüisme, ha aconseguit posar el focus del debat polític en el tema que menys consens genera en el PP.
Podria haver triat l'economia, la sanitat, fins i tot, l'ensenyament sense aixecar aquesta polseguera que ara el fa tossir. Trià la llengua, amb manifesta manca de documentació, i ha aconseguit haver-se de definir com a regionalista que, malgrat que sigui una altra mostra de marxisme grouxià, acabarà per emprenyar l'estol d'espanyolistes que creuen haver fet caure Matas pel fitxatge de Maria de la Pau Janer. Llavonces, una vegada s'esglaï pel renou d'aquests i dels comerciants d'odi que els esperonen, potser sigui el moment que preveu Delgado per demostrar que només ell representa l'esperança dels borjamaris.
