L'escriptor Fernando Sánchez Dragó ha aixecat una enorme polseguera amb unes afirmacions. Les fa al llibre Dios los cría... y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción..., una obra en què l'escriptor recull les seves converses amb el dramaturg Albert Boadella. Dragó conta que l'any 1967, en un viatge al Japó, va tenir relacions sexuals amb dues 'lolites', dues jovenetes de tretze anys que vestien 'com a putes'. Afirma que eren dues 'petites meuques'; ho conta ara perquè 'el crim ja ha prescrit'.

Les reaccions han estat furibundes. Dragó presenta un programa a la televisió pública de Madrid, el comitè d'empresa de la qual ja ha demanat que l'acomiadin. Diverses distribuïdores de llibres, i molts llibreters d'arreu d'Espanya -de València a Galícia-, han començat a retirar el llibre dels seus punts de venda en senyal de rebuig.
L'escriptor ha sortit a defensar-se: ara diu que tot és mentida, literatura, ganes de magnificar, que 'mai ha tingut tracte eròtic amb menors', i que sí que eren guapes, però que no eren tan joves, i que tot plegat no va passar d'un parell de besades a la galta. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la senyora Aguirre, responsable en última instància de la presència de Dragó a la (seva) televisió pública, diu que s'han de respectar els literats, que l'escriptor s'ha posat en l'estela de Nabokov i la seva Lolita, etc.

Fins aquí els fets. I jo em demano: si Dragó ho conta en primera instància amb alegria, ¿per què en renega quan li cauen a sobre les troncades? És a dir: ¿on és el seu coratge? ¿No era tan valent? ¿O és que va mentir? ¿I que és més patètic, el fet d'un vell literat mentint i explicant batalletes sexuals apòcrifes o d'un vell literat jactanciós d'haver practicat la pederàstia? ¿I per què el doble joc de l'escriptor? Si em creuen i m'atonyinen diré que és ficció -pensa-, però per escandalitzar les ànimes mees, els burgesos benpensants, les feministes i els bons pares de família, ho he de dir en forma de confessió autobiogràfica. Al meu parer aquesta estratègia -d'escriptor de segona divisió- el fa encara més patètic.

Una dada posada sobre la taula per Dragó: ni al Japó ni a Espanya és il·legal mantenir relacions sexuals amb menors que hagin complert tretze anys; a partir d'aquesta edat el seu consentiment comença a ser vàlid.
El més trist de tot plegat, doncs, és que un escriptor no es mantingui fidel a si mateix, que des d'una bohèmia immoralista demani, penedit, la subvenció pública, l'aixopluc ben remunerat d'un programa de televisió sostingut per l'erari públic. Els immoralistes -els transgressor clàssics- no demanaven disculpes, ni renegaven de res, ni tan sols esgrimien les lleis civils per defensar-se. És ara, quan la transgressió perquè sí s'ha convertit en la tradició, quan els literats 'trencadors' que abans es morien de gana tenen ara un lloc assegurat al capdavant de les institucions culturals amb la subvenció ben perfumada, que podem dir que ni la pederàstia ja no és el que era. Veiem que a aquestes altures ja ningú és més dòcil que el transgressor banal.