És un fet que, habitualment, s'explica la Història de l'Estat espanyol sense fer gairebé cap referència a les illes Canàries. Com a molt, es dediquen algunes línies a narrar la conquesta castellana en el segle XV, però sense incidir en l'enorme cost humà i cultural d'aquest fet d'armes. Tampoc des de les illes Balears no s'han fet massa esforços per entendre la realitat de les Illes Canàries, si bé ambdós arxipèlags comparteixen el fet insular, el seu caràcter perifèric, molt més accentuat en el cas canari, i la comuna dependència de Madrid. Per això, i arran de la interessant carta al director del senyor Liberto Santana Gracia, publicada en aquest mateix diari el passat 27 d'octubre, aprofitarem per reflexionar sobre la cruenta conquesta de les illes Canàries.

L'arxipèlag canari, situat davant les costes africanes del Sàhara Occidental, va esser poblat a l'entorn del canvi d'època, encara que alguns historiadors han proposat dates més antigues. Aquests habitants, anomenats guanxes, eren una branca separada dels pobles berbers del nord d'Àfrica. La seva llengua i cultura eren comunes en tot l'arxipèlag, encara que hi havia algunes diferències, com una major complexitat de la cultura material a l'illa de Gran Canària. L'economia es fonamentava en la ramaderia de cabres i ovelles, si bé l'agricultura també tenia la seva importància. Els cereals conrats es destinaven a l'obtenció del gofio, una farina de grans torrats, que encara es consumeix avui a les illes Canàries. L'habitatge més freqüent eren les coves naturals, però també hi havia cabanyes i cases que, sobretot a Gran Canària, formaven petits nuclis urbans.

El món guanxe va evolucionar a la seva manera durant segles mentre el nord d'Àfrica i la península Ibèrica eren dominats pels cartaginesos, romans, germànics i diversos imperis musulmans. Però en el s. XIV, les illes Canàries varen esser redescobertes pels occidentals i el xoc esdevendria brutal. En les primeres fases d'exploració i evangelització hi varen jugar un paper important mariners i eclesiàstics mallorquins. És un tema que ha estat ben estudiat per investigadors com Elies Serra Ràfols, Antoni Romeu de Armas, Francesc Sevillano Colom i Ramon Rosselló Vaquer. Alguns dels protagonistes d'aquesta aventura atlàntica mallorquina varen esser els navegants Francesc Desvelers, Arnau Roger, Joan Doria i Jaume Segarra, com també els bisbes de la nova diòcesi de Telde (1351), fra Bernat, Bonanat Tari i Jaume Olzina.

Però, afortunadament, la conquesta i destrucció del món guanxe no va esser causada ni pels mallorquins ni pels genovesos, que també participaren en aquestes exploracions inicials, sinó pels francesos de Normandia, els portuguesos i, sobretot, pels castellans. Va esser una conquesta a sang i foc, malgrat alguns pactes, que es va perllongar entre el 1402, quan Jean de Béthencourt conquerí Lanzarote, i el 1496, quan Alonso Fernández de Lugo dominà els darrers menceyatos (petits regnes o cacicats guanxes) de Tenerife.

Per sort, els guanxes no eren musulmans, així que les autoritats eclesiàstiques i la corona castellana hi exerciren un cert paternalisme. Però així i tot, la guerra, les deportacions, la captura i venda com a esclaus i l'aparició de malalties fins aleshores desconegudes delmaren la població canària autòctona. Fuerteventura, Lanzarote i Hierro, les illes primer conquerides, perderen la major part de la seva població. A Tenerife i La Palma, inicialment es distingí entre col·laboradors i resistents, de manera que persistí una important població guanxe. A Gran Canària, una llarga resistència (1478-1483) motivà l'esclavització i expulsió de la major part de la població guanxe, tant si era enemiga com aliada dels castellans. De fet, el 1493, el rei Ferran el Catòlic advertia les autoritats mallorquines que havien fet captius "molts e diversos canaris ja fets cristians vassals, nostres de major e menor edat". Tot plegat, ben poc gloriós. I als supervivents guanxes els esperava, com veurem la setmana que ve, un implacable procés de castellanització.