algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

Aeroports on abans hi havia catedrals

Dóna la història per verídic que hi va haver un temps -reculat, esvaït de tota memòria útil- que la humanitat occidental neguitejava per una dèria vívida, sagrada i preferent: bastir catedrals. No pas esglesioles o ermites, temples de factura proporcional a la petitesa de l'home, no. Li vingueren les ínfules de fer catedrals espectaculars, quant més voluminoses i enlairades, millor. Les catedrals, en un moment determinat, esdevingueren la hipèrbole de l'arquitectura religiosa, símptoma en pedra de la categoria i el grau d'expansió organitzativa que, d'ací i d'allà, s'anava guanyant arreu de l'orbe. Feia unes catedrals sobergues, sense parar, una rere l'altra, persuadit que convenia a la magnificència de l'Altíssim. Sobretot d'ençà de l'Edat Mitjana rivalitzava a dissenyar-ne de colossals, d'unes dimensions que un sol esguard de l'ull humà no bastava per abastar-les de cap a peus. Endebades ho podia pretendre. Veure'ls, embadalien de seguida el trist, l'imperfecte mortal així que s'hi acostava admirat. Resultaren obres per als fats que a l'individu -a un de qualsevol, poderós o mesquí, hisendat o míser- li feia venir la regurgitació entera de la modèstia humana, de la seva insignificança real i absoluta, incurable, tan bon punt aixecava la vista cap a les cúpules, les voltes, els arcs i les columnes majestuoses. Avui, a la tombada del segle XXI, la humanitat, però, de cada cop més superbiosa, autònoma i secular, atansada febrilment a l'existència terrenal del minut concret, ha dat un gir a les cabòries constructives. Ara, l'home, per reafirmar-se en el nou catàleg de valors que l'estimulen, en lloc de catedrals, construeix aeroports. I de debò que els està sacralitzant amb el mateix deler de l'època catedralícia d'allò més hegemònica.
No en dubteu un segon: els aeroports representen les modernes catedrals de l'hora secular que travessam. Hi invertim la proporció de despesa pública que abans destinàvem a les catedrals. Els governs -sense importar si són de països industrials o emergents, rics o pobres, explotadors o explotats-; tots els poders polítics, dic, manen de construir-ne a tot drap, en qualsevol punt del globus terraqüi fins que s'hi assoleixen exemplars fantàstics i descomunals. Sembla mentida que, al capdavall, puguin haver sorgit de la mà manxola d'un ésser tan limitat com l'home. Avui els aeroports ofereixen abundància, riqueses i consumisme; espectacularitat constructiva i gigantisme, tot ben acoblat. Hi corren la grandesa arquitectònica, la intel·ligència tecnològica a gavadals i una enorme i solidíssima saviesa d'enginyeria civil. Cal estar dotats de molta ciència -i de molts doblers!- per planificar els moderns aeroports que avui poblen la mobilitat del gènere humà. Madrid, Barcelona, Bangkok, París, Buenos Aires, Palma, en presenten de fabulosos. I el de Menorca, que tanmateix aspira al milió, o més, de passatgers anuals, no es fa curt per a una illa minúscula. Cada dia més, conformen una mena de megàpolis entre parets i sota teulada. Sols hi manquen les habitacions per dormir, que permetrien fer-ne una sana intimitat. De la resta, en van servits: comerços, banca, serveis higiènics, restaurants i cafeteries, policia, àrees wi-fi, farmàcies i metges... i fins guarderies n'he vist per a la menudalla, o capelles per als creients. Al capdavall, però, tenen un defecte terrible: el que no hi ha és la convivència ni la relació humana. Les rierades de gent van i vénen arrossegant maletes i bosses, sense que ningú no es creui la mirada, ni la més volàtil rampillada d'ulls. Tot és fredament passavolant i efímer, radicalment passatger. Potser com en cap circumstància, tants de milers i milers de persones s'ignoren recíprocament amb una intensitat tan repatània i glacial, malcorada, malgrat que sovint arriben a fregar-se la roba els uns als altres. Semblant enfilall de falòrnies m'ha encalentit el cervell fa un parell de dies, mentre alçava els ulls a la nau fastuosa de la T4 de Madrid i m'afanyava a apaivagar la coïssor per les gairebé tres hores de retard a tornar a casa, al niell en mar que em conforta de les megalomanies humanes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.