La borra sota els mobles o la independència de Kosovo

No hi ha cap paisatge que faci goig després de la batalla. Ni en el supòsit que l'hagin guanyada els teus. Però no és el cas. Les úniques batalles que guanya Catalunya des de fa una pila d'anys són les del Barça. Les altres les perd. I ja ho sabeu, de mica en mica s'omple la pica. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut ha estat la penúltima derrota (sempre n'hi ha una altra, de derrota, que s'està congriant en un indret ignot). És per això que Montilla afirma que el disgust no passarà com si res. Pel seu compte, Zapatero ha anunciat que farà gestos d'apropament a Catalunya i que treballarà per encaixar-la novament en l'Estat. De manera que ja podem afirmar que aquest home no entén res de res, perquè el tan divulgat encaix mai no ha existit. O si ha existit, no s'ha produït d'una manera voluntària, sinó amb les mans dels catalans fermades.

Zapatero no ho vol reconèixer, és clar. I en lloc d'analitzar el calat que pot tenir la protesta que va organitzar-li l'Òmnium, opta per fer-se el desentès. Després de la decisió del Tribunal Constitucional i la resposta contundent del carrer, ens interrogàvem sobre el que passaria a continuació. Un amic em va treure de dubtes. Demà és diumenge i és dia de platja, em va dir, i demà passat serà dilluns, comença la setmana, i tothom a la feina. I en part va ésser així, perquè ni als politics de Madrid ni als de Barcelona no els convenia que fos d'altra manera. Madrid entén que a Catalunya se n'ha fet un gra massa entorn de l'Estatut, sobretot perquè des de la seva perspectiva l'Espanya de les autonomies ha arribat més enfora del que s'havia previst i és ben hora de plegar veles. A més a més, hi ha un fet puntual que reforça aquesta percepció. L'èxit de la Roja ha posat de relleu que Espanya unida pot fer coses grosses.

Si tots a l'una guanyem el Mundial, raonen els que pretenen raonar per nosaltres, amb la mateixa empenta podem aconseguir que els bancs concedeixin crèdits amb interessos a la baixa o que els empresaris ofereixin contractes de treball de llarga durada. D'altra banda, els partits catalans més significatius, amb eleccions a la tardor, entenen que si mouen fitxa poden desestabilitzar l'equilibri de forces actual. Montilla sap que faci el que faci i digui el que digui, qualsevol opció li restarà vots. I Mas està convençut que per a CIU la majoria absoluta és a tocar. Tanmateix, el fet que més d'un milió de persones sortissin al carrer i que les proclames més corejades fossin les independentistes no es pot obviar, ni que sigui per conveniència, com es dissimula la borra arraconant-la sota els mobles. Vulgues no vulgues, en el moment que arriben les visites, surt. Hi ha una Catalunya que alena fora de les parets del Parlament, la qual, en cap cas, no pot ésser silenciada o ignorada.

I vol la independència. Solidaritat Catalana té una gran càrrega d'ingenuïtat, però també de provocació i de repte. Quan les coses es deixen dormir i passen els dies, ja ho sabem, no se'n parla més i l'any que ve farà un any. Zapatero i Mas entenen que serà així i es lleven un pes de sobre. Montilla no. Montilla clama perquè Espanya obri una nova via que no porti enlloc, però per la qual pugui transitar confiadament Catalunya fins a diluir-se en el no-res. Zapatero prefereix ignorar-la. A Catalunya, dic, cosa que no deixa d'ésser una fal·làcia. Perquè sabem que la porta ficada entre cella i cella. D'altra manera no s'explica la negativa contumaç del seu govern a reconèixer Kosovo.