Dissociació economia-política

La idea d'Artur Mas segons la qual amb l'Estatut de Catalunya al PP li ha fallat la física i al PSOE la química és d'allò més suggerent. Certament, el PP té dins l'ADN un discurs encegat, profundament obtús, que brama contra la disgregació d'Espanya i que llança crides apocalíptiques. Això sempre ho fa quan l'esquerra -és a dir, el PSOE- és al poder a l'estat, i quan veu que pot arribar a desbancar-lo dels llocs de poder. El PP usa el discurs antinacionalista (anticatalà, bàsicament) per guanyar vots a l'Espanya estricta. En fa un ús descarnat, impúdic, fins i tot barroer. Però l'anàlisi de com ha anat fins ara el "procés autonòmic" ens vendria a demostrar que precisament els avanços més importants quant a autogovern de les nacions sense estat s'han produït, precisament, durant etapes de govern del PP.

Va ser Arzalluz, amb la seua murrieria característica, que li va treure Euskal Telekom i quatre eines més per construir l'estat propi a José María Aznar, quan aquest el va necessitar per governar a l'Estat. I va ser Pujol, a través del Pacte del Majestic, que també li va treure una mica de tallada al de Quintanilla de Onésimo. Amb un presidenciable diferent per al govern espanyol, probablement ambdues coses haurien estat impossibles, perquè els caps del PP s'haurien esgargamellat cridant les masses espanyoles a somatent, davant l'inevitable trencament d'Espanya.

Som en un punt en què, particularment, em començ a demanar si a les Illes Balears no pot acabar ocorrent quelcom de semblant. O si no està passant ja ara mateix. M'hi fa pensar la dissociació que existeix entre nosaltres entre l'esfera econòmica i la política. Seguesc amb molta atenció, com crec que hauria de fer tothom qui s'interessi en la vida pública d'aquestes illes, els moviments i les consideracions que va fent el Cercle d'Economia, amb n'Alexandre Forcadas al capdavant. I seguesc també amb atenció els tocs d'ídem que se solen pegar des de l'àmbit de l'empresariat turístic a les nostres illes.

Els sectors econòmics han posat l'accent, durant aquests darrers anys, en la dependència fiscal de les Illes Balears en relació a l'Estat. Tot plegat ha estat documentat magníficament per Guillem López Casasnovas, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra i delegat al consell d'aministració del Banc d'Espanya (si no m'equivoc en la denominació del càrrec). L'estat, per a les Balears, és com una paparra que va xuclant la sang sense acabar de matar la bèstia. Es tracta de xuclar la sang necessària perquè el paràsit se'n pugui alimentar, però de no xuclar-ne prou per carregar-se la gallina dels ous d'or. Per a la bèstia parasitada, en canvi, la situació és molt feixuga: podria haver avançat molt més sense el pes de qui la parasita, podria haver-se desenvolupat més i millor, podria haver augmentat la qualitat de vida de la gent... però la llosa del dèficit fiscal i de l'harmonització de l'estat en aquest aspecte (salvades el País Basc i Navarra) ho impedeixen completament.

Una de les claus del nostre futur com a poble, idò, es troba, ben clarament, en la nostra capacitat d'augmentar el grau d'autonomia fiscal en relació a l'Estat espanyol. Però això no és possible sense un context que ho faciliti. No és possible, per exemple, si no es fa pedagogia per reivindicar el propi dret a decidir. No és possible si no es treballa per augmentar el grau d'autonomia. No és possible, correlativament, si no s'afermen els propis trets d'identitat col·lectiva. El propi desenvolupament, el propi benestar, compta amb una gramàtica extraordinàriament precisa. Es tracta d'una gramàtica que segueixen molt poc aquells que sovint fan les proclames més abrandades a favor de la pròpia sobirania, o de la pròpia capacitat de decidir.

Poder avançar en aquest camí també té una gramàtica precisa. I no passa ni per la divisió, ni per l'abandonament en braços dels tardomarxistes, ni per la satel·lització en relació a opcions estatalistes, ni per cap d'aquests viaranys que no duen enlloc. Des de l'esfera política toca ara escoltar l'econòmica. I ser una mica més ambiciosos, més pragmàtics i menys dogmàtics.