Vindicació d'un cervell indòmit en formol

Dispensau el rampell superbiós que ara exhibiré, però us vull parlar amb la mà al cor. Sols un rar cronista com jo, desat a gratcient de l'avorrida, eixorca i lucrativa política -açò és, corrupta-, podria recordar-se'n d'una efemèride del tipus que pretenc evocar. Un 19 de juliol, com avui, de l'any 1897, la cultura menorquina -catalana i europea- perdia un cervell privilegiat. Passava avall Josep Miquel Guàrdia Bagur (Alaior, 1830-París, 1897): metge- filòsof, poliglot, erudit enciclopedista, pedagog, historiògraf i filòleg. Morí isolat, just amb una escadussera gasetilla necrològica menorquina, però enmig d'una buidor balear terrible que encara dura. I, tanmateix, Janer Manila té proclamat que Guàrdia forma part del nostre patrimoni cultural. La seva figura és una aportació de Menorca molt estimable a tot el conjunt de la cultura de les Balears, perquè fou un element de primer ordre.

La desaparició de Guàrdia tampoc no féu plorar una llàgrima als intel·lectuals de la Renaixença catalana, malgrat la valent contribució que hi féu des de París. I, açò no obstant, és un dels menorquins de més conspicu perfil intel·lectual de la segona meitat del XIX, amb una projecció que abraça tota l'àrea lingüística. Així ho mereixen l'obra singular i vasta que produí i el feix ben garbellat de valors culturals que s'hi contenen. Tanmateix, el desconeixement al voltant de la seva biografia és, en el paràmetre balear, d'una proporció inversa a la importància gravitatòria. Haver-se format de molt jove a França -just a 14 anys hi marxà per sempre més- explicaria, potser, una part del repatani oblit local. Els biògrafs, a més, hi afegeixen un tret del seu caràcter: polemista terrible, duríssim, que li valgué l'apel·latiu de "menorquí indòmit".

Menéndez Pelayo el tingué per "heterodoxo español". I Emilia Pardo Bazán creuà amb ell una polèmica agra, de base purament estúpida, però recalcitrant. L'escriptora gallega volgué ofendre'l gratuïtament. "Muy ingeniosa y distinguida señora: Acabo de leer [...] lo que escribió Ud. sobre el judío converso mallorquín Guardia y no puedo conformarme con ello, pues ni soy judío, ni converso, ni mallorquín. Con que, si funda usted su crítica en la verdad sencilla, no fíe demasiado de quien le dio tan falsos informes de limpieza. No es lo mismo revolver libros y escudriñar vidas ajenas; que si es de villano la mentira, de bellaco es la calumnia. Es preciso confesar que dejó V. correr su bien cortada pluma con no poca ligereza; y por lo mismo espero se servirá corregir el yerro". Fet i fet, Guàrdia, sempre negat a l'èxit social i als elogis públics, fou un intel·lectual eximi al voltant de qui no acabam de saldar prou el deute, no ja menorquí, sinó, peremptòriament, balear.

Encara adolescent, marxà al Reial Col·legi de Montpeller, on es graduà de batxiller (1848). També a la ciutat meridional francesa resseguí Medicina, doctorant-s'hi el 1853. Tot seguit passà a la Sorbona per fer el doctorat en Filosofia i Lletres (1855). Les despulles descansen al cementeri de Saint-Ouen, però el seu cervell es conserva en formol al Museu de l'Home: una mena d'homenatge post mortem de la classe científica, ja que no saberen, ni francesos ni espanyols, elogiar-lo en temps i forma. Escriví vint-i-dues obres sobre filosofia mèdica, pedagogia, història del pensament, de crítica literària i gramàtiques sobre llengües clàssiques. També publicà incessants articles i assaigs a revistes i periòdics especialitzats.

Particular importància tingué l'aportació al moviment de la Renaixença, malgrat la llunyania de París estant. Va escriure en català per a L'Avenç, dissenyant-hi un pla molt savi de recuperació de la llengua; i per encàrrec del Govern francès escometé un estudi sobre l'estat del català als països que el parlen. La professora Josefina Salord ha promès una tesi acadèmica que estudiï la seva dimensió per a la cultura catalana, a la vegada que Antoni Petrus, fa uns anys, es doctorà amb un treball sobre la perspectiva pedagògica de Guàrdia. Entretant, la cultura oficial de les Illes té els deures sense fer. Per favor: rescatin-nos-el del formol!