Cut-ups de sopars d'estiu

I allò que no és en Miquel Palbó?". "Sí, de jove era guapo. Plantós. Quan havia acabat el Batxillerat i esperava per anar a la Universitat, un dia na Maria Calnyana, una de les dones més bones de la vila, li va dir: "Vine, jovenet, i t'arreglaré" (no li va dir així però li va venir a dir això, m'enteneu?). Feia tres anys que era vídua, un camió fent marxa enrere li va capolar el seu Toniet. I el primer dia aficà en Miquel al seu llit i li oferí les anques i ell li entrà per darrere, pel forat del cul, vull dir. En Miquel no pogué dormir. L'endemà em vengué a veure i m'ho contà. "Però allò bo, m'entens?, és que m'ha agradat molt! He passat molt de gust! Dec esser maricón!". El vaig tranquil·litzar així com vaig saber.

El seu flirt amb na Maria Calnyana durà quatre anys i alguns pics ho feien per darrere, o per davant, així com ella volia i en tenia ganes. Ell després d'aquell encontre sempre ha anat amb nines joves de setze a denou anyets. Anava a Cuba i les cercava jovenetes. No sé si era la seva reacció contra les dones maduretes, na Maria quan el marxà, li feia de mare i d'amant, ell n'estava i n'està molt enconyat, i ella ara ja és vella, però encara... Ell s'ha casat amb una trigueña, ni blanca, ni negra, no crec que tengui devuit anys. Li dic: "Miquel, ara no veus que quan tenguis setanta anys aquest angelet en tendrà vint-i-cinc". Ell em contesta: "És ver, ja serà vella, n'hauré de cercar una de més jove". Encara, però, passa per davant ca na Maria Calnyana, per molt que ella, si el veu, se gira cap a l'altre costat".

Comencen els sopars d'estiu, molts d'ells a la fresca. Quan el que desitj de bon de ver és sopar a ca meva d'un poc de trempó i fruita fresca: les figaflors -albacors o roges-, les prunes, els primers melons fets a la seca... Hi ha varietats de sopars, amb les gents de sempre o amb àgores i comensals nous que te són presentats allà mateix i que no saps exactament a què es dediquen. Alguns d'ells pontifiquen a les totes, altres més discrets escolten i parlen poc, altres -imperdonablement- conten confidències. Els he de confessar que la meva actitud depèn de com hagi anat el dia. Si ha estat calorós, el tema va d'això, del temps... Una altra part, de la crisi. La meva entrada és la de donar-ne la culpa a Alan Greenspan, la qual cosa me serveix per parèixer que sé alguna cosa dels mercats internacionals... Que si la construcció i el turisme seran les sortides, velles, de la crisi, nova. La burla de la sentència sobre l'Estatut de Catalunya (un nou Decret de Nova Planta) o el Barça desfressat que ha guanyat la Copa del Món s'han diluït ràpidament com a temes a tractar. També els darrers llibres per llegir són superats per si ja tens ebook o ipad.

Recol·lect converses d'estiu, algunes consentides, altres robades als meus veïns de taula que creuen disposar d'intimitat. Vet aquí. Me toca devora un criador de canaris, té milers d'aucells fent volades curtes dins les gàbies. Jaspiats, vermellosos, tigrats... un fotimer. Amb tota la parafernàlia tècnica: desinfecció dels bevedors, menjars especials, grava perquè no facin mala olor, germinat amb betacarotè per fer-los més vermells "i un estimulador sexual perquè ara els mascles han de caponar, perquè les femelles ja coven els ous. Com jo, sense Viagra no faria res de res". De les converses més interessants de l'estiu.

"N'Alexandre va tot sol?". "No sabeu allò de n'Alexandre? Idò, la seva dona se'n va a Holanda i ell a Nova York. Solien 'creuar les agendes', dues vides tan agitades havien de menester una planificació estricta. Essent ella a Holanda i ell ja retornat a ca seva, ha de menester un ordinador i encén el d'ella. Allà troba que xatejava i emailava amb el qui fou el seu primer nóvio, holandès com ella, i sap el que pensa -realment- ella d'ell. Tot d'una entén com és ella i per què el seu primer home, no el seu primer nóvio, li havia escrit una carta llarga contant-li les meravelles de la que després seria la seva dona i n'Alexandre ho va atribuir a la gelosia incurable d'aquell malparit. Ara no. Posa un email a la seva dona i li diu que no torni, que pot quedar a Holanda, que ell ja no l'espera. Alerta amb els ordinadors!".

En aquest mateix sopar na Margalida Silis conta que en Dapianis també s'ha separat i s'ha ajuntat amb una xinesa molt més jove que ell i, aparentment, poca cosa. Els convidà i féu un sopar xinès, però d'aquells autèntics usant coses rares i sofisticades. "Aumenta virilidad", deia de tan en tan rient per endins. Fins que treu uns ous que havia tengut un parell de mesos entre fulles, havien tornat negres com el carbó, els xapa i els va oferint. En Miquel Volcarí quan va veure allò tan negre tornà d'allò més blanc, com el referit: "No, yo... no, gracias. Ya estoy un poco lleno". "Aumenta la virilidad", li deia la xinesa posant cara trista, un poc ofesa. En sortir em diu en Miquel: "Ja sabem per què s'hi ha casat en Dapianis". "Per què?". "Idò: porque aumenta la virilidad".

Una creguda m'enfloca: "El que fan Damien Hirst i Jeff Koons, tot passant per l'Arte Povera, el Body Art i altres performances que inclouen tortures, masturbacions, pràctiques sàdiques i altres esdeveniments, no són obres d'art, com a molt tecnologia, dèficit d'iniciativa personal, escassa assimilació de la cultura contemporània. La música estratifica més el gust -ha costat reconèixer que Schoenberg o Stokhausen són els grans dels nostres dies-, però aquests pseudoartistes tenen més relació amb el kitsch; a la vora de Bacon i Giacometti han sorgit miríades d'adulteradors de l'art".

L'altre esport dels sopars d'estiu és la crítica directa als personatges... "Aquell tan exagerat amb el vestir, qui és?". "I aquella tan espectacular?". "És la filla de na Rosa Ascolts". Ai les filles! Les filles de les dones que vàrem estimar ja fa tants d'anys i que ara regnen desaforadament, vestides de negre, escotades a més no poder, amb les mames gens pansides, vius retrats de les mares però sense implants dentals, amb un diàleg intel·ligent -molt més que el dels comensals vells-, amb un anglès superfluid, donen conversa a alguns estrangers, normalment veïns dels amfitrions, a la vorera de mar. Han estat, les mares, un conjunt extraordinari, guapes, intel·ligents i decidides que s'havien més que alliberat i deixaven, per on passaven, rastres de desfeta entre els homes que decidien estimar, abandonar, recuperar, usar, despreciar.

Mogudes per un amor mal lletat, previ, que els havia fet molt de mal, elles repetien la jugada les vegades que feia falta i la repetien amb avantatge, amb les cartes marcades, perquè sabien que farien destrossa, sabien que deixarien aquell incaut que els deia t'estim, algun pollastret els ho deia de bon de veres. L'abandó, sobtat i inexplicat, era la seva arma letal, n'enviaren, a dotzenes de mascles de la nostra generació, a la beguda, a la droga, al suïcidi. Quina generació femenina més brillant i exuberant. Ara les seves filles ens fan mal d'ulls als sopars d'estiu.