El bon imam i el capellà pedòfil

TW
0

Què ha fet Sakineh Mohammadi Ashtiani per ser condemnada a lapidació? Què va fer aquesta mare de família de quaranta-tres anys per rebre fa quatre anys noranta-nou fuetades i ara ser condemnada a ser enterrada fins al coll i esperar que una horda de mascles furiosos li destrossi el cap a pedrades? Un gran delicte: l'adulteri. Davant la mobilització internacional per aturar aquesta salvatjada s'esperava que el Govern iranià -país meravellós on es consumen aquesta mena de penes- commutés la sentència i, almenys, no executés així la pobra dona. Però no.

Devers Madrid corre durant aquests dies el ministre d'Afers Exteriors iranià, un tal Mottaki, que se'n desentén, de l'escàndol, les mobilitzacions populars i les recollides de signatures, i continua declarant, sense despentinar-se -i, ai, sense que s'aixequi un escàndol majúscul- que la lapidació 'és un càstig imposat per la llei islàmica'.

Pel que sembla, Sakineh Mohammadi Ashtiani fins i tot és innocent dels càrrecs imputats. Tres dels cinc jutges que van examinar el seu cas tenien dubtes; i el que és més esfereïdor: la pobra dona és vídua, és a dir, que se l'acusa d'haver fet el salt a un marit mort! És tan grotesc que fa feredat, a més si considerem que les lapidacions continuen sent un càstig habitual a l'Iran: més de sis persones han estat així executades des de l'any 2002. Jo animo -suplico- a tots els meus lectors a donar suport a l'alliberament d'aquesta dona; entrant al lloc web www.freesakineh.org podreu signar la petició d'indult.

Fem poc cas d'aquestes atrocitats; fem poc èmfasi en el que signifiquen. Un mort a mans d'un règim islamista teocràtic, autocràtic, terrorista, pesa menys dins la nostra consciència moral que no un mort a mans d'Israel, per exemple, ase dels cops de totes les nostres ànsies humanitàries. Apliquem un doble raser. Hi ha morts més importants que els altres. Pot ser que aquí, al fons d'aquesta indiferència, hi hagi la ximpleria de sempre, la que permet, per exemple, justificar l'ús del burca a casa nostra, tot dient que 's'ha de comprendre la seva cultura', o que es tracta d'una simple diferència cultural sense més incidències.

¿Fins quan seguirem escoltant aquests sermons? El dret a la diferència -sàviament sostingut per les lluites d'esquerra- acaba convertint-se en la diferència de drets si es va més enllà del respecte als drets humans, els quals -¿ho hem de repetir?- són innegociables. ¿Hem de respectar les minories, fins i tot quan aquestes són repressives? ¿Com és possible beneir la diferència entre cultures si en el si d'una d'elles s'expulsa la humanitat en lloc d'acollir-la?

Aquí trobem una paradoxa esgarrifosa: els drets universals deixen de ser-ho més enllà d'un cert punt, quan topen amb 'la diferència' cultural. Llavors, dins el cercle d'allò diferent, es poden cometre totes les salvatjades. ¿Per què permetem a l'Islam allò que ja no permetem a l'Església Catòlica? Per què tolerem el vel a les escoles i no el crucifix? ¿Per què mosseguem el capellà pedòfil però no l'imam que celebra la lapidació de Sakineh Mohammadi Ashtiani?