Percepcions

Acab de finalitzar la lectura del llibre d'en Javier Cercas Anatomia de un instante. Un llibre dedicat a disseccionar el mig fallit cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Un text interessant i magníficament escrit que resulta atractiu per multitud de motius. Bé, la qüestió és que un dels aspectes que a un li crida l'atenció, així com es va contextualitzant la situació, és la percepció sobre Suàrez que s'havia generalitzat. Què vull dir? El que vull dir és que a dia d'avui Suàrez és un polític de reconegut prestigi que gairebé tothom ha lloat.

Idò bé, a principis dels vuitanta la percepció era ben diferent, tothom (el rei, l'oposició, els militars, els seus companys de partit a la UCD, els mitjans de comunicació...) estava en contra seva i considerava la seva presidència un desastre total per al país. Tan desastrosa era aquesta situació i el clima que dia rere dia tothom anava inflant que la cosa va acabar ajudant a una acció antidemocràtica que després va esdevenir esperpèntica.
Aquest és un exemple de la necessitat que l'acció política sigui analitzada amb profunditat i perspectiva.

La conjuntura i l'actualitat massa sovint no ens deixen veure el marc general, ni la tendència de fons. De fet, diria que en això hem empitjorat. La meva sensació és que cada pic la visió de la política és més frívola i fastigosa i que això és fruit de la contribució bàsicament de polítics i periodistes. En la meva opinió és mostra paradigmàtica d'aquesta degradació aquesta obsessió per ocupar l'agenda pública en temes de molt escassa incidència real. Els polítics i els periodistes creen com un món propi amb les seves dinàmiques i les seves polèmiques i resulta missió quasi impossible sortir d'aquest cercle que m'atravesc a qualificar com a viciós.

Així, tenen molta més repercussió mediàtica els atacs i les desqualificacions que les propostes en positiu de cada actor polític. Sembla com si el gran repte fos la ridiculització i la caricaturització continuada amb més o manco justificació. Els missatges ideològics o programàtics xoquen seguit seguit contra aquesta murada, en part, perquè aquests missatges per coherència és lògic que siguin continuistes i, per tant, en un cert sentit repetitius i, en part, perquè això suposa trencar aquesta dinàmica del peix que es mossega la cua.

Ignorar aquest clima i aquesta dinàmica, fer veure que tot respon a la incapacitat d'uns determinats subjectes que tenen l'obligació d'anar rebent totes les galtades que es va repartint alegrement, és voler obviar un element fonamental per entendre comportaments i actituds. És per això mateix que posar una mica de sentit comú arriba a ser com un acte revolucionari que no és gens entès ni prou valorat. Replantejar i baratar aquests processos no crec que sigui cosa fàcil, sobretot, perquè això requereix una autocrítica que no hi ha massa voluntaris que vulguin fer. És més senzill continuar amb l'especulació i l'embolica que fa fort que posar un punt i a part i iniciar una nou camí. És més còmode continuar instal·lats en les anècdotes i els efectes col·laterals que voler agafar el bou per les banyes.

És un debat recurrent. La veritat, però, és que per molt que repeteixi el debat no milloram. Aquesta poderosa inèrcia a la frivolització i la ridiculització continua guanyar volum i relleu. Tanmateix, insistir en el debat és l'únic remei per intentar corregir la inèrcia i recuperar algun grau de prestigi i sensatesa.