Diana i Sirenus (1561)

Heus aquí una carta literària del segle XVI. Forma part de la novel·la pastorel·la tant de moda en aquell temps, de la qual és autor Jorge de Montemayor, portuguès, el qual publicava el volum titulat Els set llibres de Diana a València, Milà, Saragossa, Anvers, Barcelona i Valladolid diverses edicions, que fou, segons les cròniques, llegit per un gran nombre de persones i exercí una destacada influència en el gust de la gent. Alternativa, com a gènere literari, a la novel·la de cavalleries i la novel·la bizantina. En aquest cas, la novel·la sentimental renaixentista, on els paisatges rurals formen un escenari poblat per pastors i pastores certament idealitzats. En l'edició de Barcelona l'obra fou dedicada a l'il·lustre Joan Castellà de Vilanova, senyor de les baronies de Bicord i Quesa i els poetes catalans Gaspar de Romaní i Jeroni Sampere dediquen a Montemayor uns versos d'elogi.

Se situa l'argument "En els camps de la principal i antiga ciutat de Lleó, a la vora del riu Esla, on hi hagué una pastora anomenada Diana, la bellesa de la qual fou extremada sobre totes les del seu temps. Aquesta estimà i fou estimada en alt grau per un pastor anomenat Sirenus, en els quals amors hi hagué tota la puresa i honestedat possibles. I al mateix temps l'estima més que un altre pastor enamorat que es deia Silvanus, el qual era vist amb mal ull per la pastora. Succeí aleshores que Sirenus es va veure obligat a sortir del regne per causes que no podia obviar i la pastora, com és natural, restà molt trista per aquella absència. El temps va transcórrer i el cor de Diana patí un canvi, i ella es casà amb un altre pastor que nomia Delius, oblidant aquell que tant havia estimat. Sirenus retornà després d'un any d'absència, amb gran desig de veure la seva pastora, sabent aleshores que era casada". I aquí començava la història.