Tornar a Búger

Dins el cor no hi ha pobles petits o grans, tots són incommensurables. Des de la meva infantesa, i per motius d'una amistat gairebé de lligams familiars, jo sempre he tornat a Búger, a gaudir, en la memòria, dels indrets vivificants, juganers i emotius. Amb amics, al·lots de Búger que coneixem tots els carrers i tots els camps del poble, tornar a Búger, per mi, malgrat el pas del temps, és tornar al paradís perdut. Encara que hi hagi camins i més camins que uneixen els pobles, els camins del retorn sempre són interiors, íntims, emocionals.

Divendres passat, dia 25 de juny, atentament convidat pel batle de Búger, Bartomeu Alemany, al Sagrat, vaig esser el pregoner de les festes patronals de Sant Pere. Per la gran estimació que tenc a Búger, en comptes de pronunciar un pregó de festes habitual i ja estereotipat, vaig adreçar-me al poble, gent amb vivències que jo vaig conèixer.

I recordant, sense recordar, l'època dels trobadors Cerverí de Girona i Bernat de Ventadorm, vaig dirigir a tots els presents una carta, "una lletra d'amor a Búger", vaig recordar un temps i una gent. Les cordes de les recordances dels amics, vivències, fets i circumstàncies, per temps que faci, tenen ressonàncies emocionals, vives, en el record, retrobat i tornat al present.

En acabar el pregó, "carta d'admissió", molts dels presents em donaven les mercès més sinceres. Aquí hi havia l'equivocació. Era jo qui havia d'agrair-los a ells, o als seus parents, les hores i els dies de permanència en aquell paradís, Búger, silueta de cases i de molins d'alt del turó. Gràcies senyor batle, per permetre'm, per uns minuts, tornar a una minyonia innocent i daurada.