El TC fa president Mas

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya no és ni cap retallada brutal -com diuen els radicals d'una banda, a més de la majoria, no tots, els partits catalans perquè la campanya electoral creuen que els obliga- ni tampoc és deixar-ho tot com estava -com diuen els de l'altre costat-.

És, senzillament, posar sentit comú en un articulat que en alguns pocs casos no en tenia. Cap ni un dels que feren la reforma pot honestament sentir-se sorprès o defraudat, perquè l'Estatut podrà continuar aplicant-se en la seva majoria i únicament queda fora el que és clar que la Constitució diu que no pot ser.

El que fa el TC és senzillament corroborar el que ja sancionà en el seu dia la Carta Magna: que Espanya és un país unitari, la sobirania política del qual és indivisible; que no existeix jurídicament res de plurinacionalitats; que no existeix res d'un pacte entre una part i el total del país; i que les lleis, inclosos els estatuts d'autonomia, són matèria d'interpretació legítima, legal i -si se'l crida a fer-ho- obligada per part de qui és el responsable fixat per a aquesta missió: el TC. Si tot això agrada o no és una altra cosa, però que algú es pugui sorprendre és allò vertaderament sorprenent.

Per altra banda, pretendre que el TC fa una interpretació política com si això fos dolent és incomprensible. En les seves resolucions dels conflictes, hi juga -com a qualsevol altre país- la política. Una altra cosa és que s'hagi de canviar el seu funcionament i recuperar la suspensió cautelar d'allò recorregut -en alguns casos- per evitar situacions complicades políticament, com ha passat.

Però allò cert és que s'ha sortit molt bé de l'embolic -molt tard, això sí- i a la pràctica, després d'uns anys en què els polítics han intentat forçar el model polític espanyol, deixa clar que si es vol reformar la Constitució el que cal és fer-ho a través del sistema previst i no mitjançant subterfugis, com era la intenció de la reforma de l'Estatut català, tal com va reconèixer moltes vegades qui en va ser el màxim impulsor, Pasqual Maragall. Aquest és el vertader bessó de la sentència: als polítics els pertoca canviar les lleis i la Constitució, si volen i poden; però mentrestant no es pot forçar a conveniència cap llei ni molt manco la Carta Magna.

Sobre les reaccions hagudes, fa la sensació que tothom tenia preparat el seu guió i que ningú, digués el que digués el TC, feia comptes de canviar-lo. Com així ha passat. Tothom a la seva bolla. A l'àmbit nacional el PSOE està content perquè el TC avala la pràctica totalitat de la reforma, i ho llegeix en clau de derrota política del PP. El PP perquè troba que el bessó de la retallada li dóna la raó i, naturalment, ho llegeix en clau de derrota política del PSOE i especialment de Zapatero. I a Catalunya, que estan de precampanya electoral, tots els partits diuen la seva amb la vista posada a les urnes.

No és intranscendent que el PSOE nacional estigui tan content i que Josep Montilla estigui tan enfadat. És que el TC fa la campanya a una CiU que dilluns berenava amb greus ombres -per suposada corrupció- que enfosquien el seu futur immediat, i ara té la campanya feta. Artur Mas és des d'ahir més a prop de substituir Montilla al capdavant de la Generalitat, que és l'aposta de Zapatero per poder tornar a la normalitat tradicional Espanya. I d'això de despús-ahir Mas ni es recordarà l'endemà de ser president català.