La igualtat, tan perillosa

Últimament, en els cinemes catalans, s'exhibeix un anunci. Es veu una sala de cinema que es va enfosquint a poc a poc, alhora, una veu compungida va lamentant-se i diu: 'si s'aprova la futura llei del cinema, aquesta i moltes sales hauran de tancar; i algunes de les pel·lícules que has vist anunciades no les podràs veure, etc.'. Encara no ha començat la pel·lícula i ja em guaiten les llàgrimes.

Com sabem, la futura llei del cinema obliga que la meitat de les pel·lícules que s'estrenen a Catalunya estiguin també disponibles en doblatge català, a més de la subtitulació en la nostra llengua de la meitat dels films que s'exhibeixin en versió original. Vaig anar a veure el primer film que es va estrenar a Catalunya amb els subtítols en la nostra llengua: Precious, de Lee Daniels, sense que els subtítols en català molestessin gens el públic de la sala, la qual estava pràcticament plena.

La situació del català al cinemes de Catalunya és realment esgarrifosa; cada any es fan a prop de 900.000 sessions de cinema, de les quals només un 3% es fan en català. La gent que parla el català, però, constitueix un bon gruix de la nostra societat -potencialment, som 9 milions d'espectadors-: la televisió en llengua catalana és líder d'audiència a Catalunya. Els diaris en català es venen, i els llibres, i és bastant injust -una herència de temps molt foscos- que el català tingui una presència pràcticament nul·la als nostres cinemes.

L'argument que usen els exhibidors és molt antic. Sempre que es trenca una situació de desigualtat es treu de l'armari el mateix espantall: el de la por davant els daltabaixos que pot provocar la nova situació en els sectors afavorits per l'actual ordre de coses. També quan les dones van començar a accedir al món laboral n'hi havia molts que deien que això acabaria amb el món tal com el coneixien -i així va ser, per sort-, a més de fer abaixar els sous dels homes, ja que s'incrementava la competitivitat.

Certament la igualtat porta sota el braç alguns daltabaixos: també la fi de l'esclavatge va fer canviar tot l'ordre de les relacions socials. ¿I què? ¿Què és més tolerable: aquest suposat futur desordre o la injustícia? Tot això ha fet el seu camí, però aquí ningú no ha pres mal, i la situació present és més positiva que no la passada, on una part de la població no tenia accés a la feina ni als llocs de responsabilitat. Ara imagineu una campanya com aquesta dedicada a prevenir dels perills de la igualtat de drets en els immigrants o en els homosexuals, tot perquè si aquests tinguessin els mateixos drets que els altres, ai, ¿on aniríem a parar?

Hi ha, rere tot això, una por terrible de la igualtat, la qual, però, no té altra finalitat que fer-nos a tots una mica més lliures. No sóc totalment lliure si no puc anar a veure una pel·lícula en la meva llengua. Actualment no regna la llibertat sinó l'arbitrarietat, la qual s'exemplifica perfectament en el propi anunci: s'emet sempre en català, la llengua que ells mateixos desterren, aterrits davant la puixança d'una llengua que s'ha cansat de l'esclavatge.