Retallades i subvencions

Cada vegada que recupera actualitat qualsevol dels múltiples escàndols polítics de la legislatura anterior, no puc estar-me de pensar en què s'haurien pogut invertir el fotimer de diners del tresor públic que varen ésser sostrets o malbaratats. I immediatament em vénen al cap tres partides del pressupost, a les quals, en temps de vaques magres, tots els governs posen mà per tapar altres forats. Em refereixo a les d'infraestructura social, educació i cultura. Evidentment hi ha infinitat de camps que necessiten suport institucional i tenen dret a ésser atesos amb la mateixa diligència.

Tanmateix, els tres que he citat són bàsics si pretenem fer una societat més digna. Encara que no ho sabem si els de dalt també ho pretenen. Hi ha motius per a dubtar-ho. Ben igual somien Europa convertida en una empresa, evidentment rendible. El Govern Merkel s'ha proposat estalviar, en el pròxim sexenni, deu mil milions d'euros anuals de les partides destinades a benestar social. I Berlusconi ha començat a reduir les despeses públiques amb una retallada substancial de les partides destinades a sostenir el sistema educatiu.

Probablement, l'Europa que ens espera no és l'Europa que volem els europeus, però és l'única Europa que el gran capital veu possible. I qui mana, mana. Antich n'ha pres bona nota, de com actuen els polítics que més la pinten, sobretot Berlusconi, i després de liquidar l'IEB es disposa a carregar-se el Cofuc. De manera que, sense pretendre-ho, va camí de posar-se a l'altura del batlle de Calvià, un destructor colossal d'infraestructures culturals.
Ja em direu...! Qui té fam, somia truites. I jo en dec tenir. A posta he pensat en les inversions en cultura que es podrien fer amb els diners del Cola-Cao, del Palma Arena, del cementiri, etcètera. I qui diu en cultura, diu en educació o en assistència social, les altres parentes pobres dels governs estalviadors. Però rectifico immediatament, i em dic que si els xoriços dels cabals públics retornessin allò que no és seu, els diners recobrats s'haurien de destinar a satisfer el delme amb els esportistes d'elit. Pep Verger (dB de divendres i dissabte passat), que tan bé sap llegir la cara oculta de l'esport, s'encarregava de deixar-nos-ho clar.

Rafel Nadal cobra de les institucions balears dos milions d'euros a l'any durant tres anys, la qual cosa suposa sis milions. Jorge Lorenzo -a qui el Govern, si el té en nòmina, podria exigir-li el nivell B de català, que és el del personal sanitari i el dels guàrdies civils de temporada- rep dos-cents quaranta mil euros de la Delegació de Presidència per a l'Esport i pretén que l'Administració contracti la seva mare per a un càrrec de relleu, tal com ha fet amb Elena Gómez, la gimnasta. Sobten, aquests tractaments preferencials, si ens atenem al rigor pressupostari amb què ens amenaça el Govern. S'haurien de renegociar...? Que ho digui qui ho sap.

I el President, per a saber allò que ha de fer, disposa de més assessors en nòmina que espigues de blat hi ha en el sementer d'Alcoraia. Ara bé, si s'han d'escatimar subvencions a l'esport, les partides a reduir no han d'ésser les de l'esport base i associatiu. Si més no, des d'una òptica d'esquerres. Però fa la impressió que les tisores tallen on troben blan. Què hi farem...? Els gestors no acaben de fer el pes. És més bo de fer gestionar l'abundància que la carestia. La crisi és el capitalisme, diu una pancarta dels sindicats alemanys. La crisi és la persona, podria dir una altra. I és cert...? No ho sé. Probablement. Encara que m'esforço per no creure-m'ho.