Lament polític

En una setmana el president Antich ha pres unes mesures per retallar la despesa pública que, probablement, seran més importants que les que prendrà el mateix Rodríguez Zapatero. Que és de guapo fer-se la foto per després demanar als altres que retallin! Des de Madrid anuncien grans contencions, però qui s'ha de contenir finalment? Com sempre, les comunitats autònomes. Antich ha ajuntat conselleries. Ajuntarà o eliminarà ministeris Zapatero?

De tota manera, les mesures preses, pel que fa a l'aprimament institucional, sabem que són més estètiques -prou importants actualment, perquè l'Administració ha de tenir posicions exemplificants- que no de contingut econòmic real.

I pel que fa al tema dels sous, el xou continua. Estam cansats de sentir dir que el que cobren els polítics és insuficient per la seva dedicació i responsabilitat, que no és possible que el president Antich cobri menys que un director general de qualsevol empresa una mica important, que no és possible que la presidenta Armengol cobri menys que alguns -no pocs- funcionaris del Consell que tenen temporalment menys responsabilitat que ella, que no és possible que la batlessa Calvo cobri menys que batles -Calvià i Marratxí, entre d'altres- de municipis més petits i que no són capital de comunitat autònoma, i així i tot s'ha produït una rebaixa de sous que també pretén donar exemple i transmetre que tothom s'ha d'estrènyer el cinturó.

Potser és positiva, en aquests moments, aquesta iniciativa, però no anirem per allà on toca si continuam reduint el problema al debat sobre el sou dels polítics. N'hi ha que pensen que el debat hauria de tractar sobre competències duplicades, sobre finançament autonòmic, sobre pressió fiscal als que més tenen, sobre eficiència de l'Administració pública, sobre l'eliminació del tot és de franc a l'espai públic, sobre retre comptes per part dels gestors d'infraestructures públiques, sobre la flexibilització dels procediments que s'han de posar en marxa per tal que les persones no productives -els ganduls- puguin sortir de l'Administració, sobre els càrrecs públics prescindibles, sobre el regne de taifes del Parlament, sobre els funcionaris públics que tenen sanitat privada pagada per les administracions públiques -sona incoherent, no?- com ara el personal docent, etc.

Potser és hora de començar amb canvis estructurals que passin per alguna banda més que la davallada de sous? Sigui com sigui, aquesta és la legislatura més desgraciada que hagin pogut viure els nostres càrrecs públics. Fer de polític sempre és frustrant, però pertànyer a una administració pública que no té capacitat de despesa, això vol dir capacitat de dur a terme projectes polítics, accions públiques, iniciatives, és com sanar un semental. I és per això que, si ens posam al lloc d'alguns responsables polítics competents, observam com es van cremant dia a dia impossibilitats per fer allò que saben segur que s'hauria fer i no tenen manera de fer. Habitual serà, en aquesta conjuntura, que ens trobem polítics que es lamentin contínuament d'aquesta desgràcia i transpirin una frustració instal·lada ja dins bona part de la societat. Potser tots plegats hauríem de fer un curset sota el títol "Com està frustrat i transmetre alegria esperançadora"!, perquè el lament i el desànim es propaga a una velocitat extraordinària.

Vol dir tot això que encetam el darrer any de legislatura més restrictiu de tots els temps, provocat per l'excés d'alegries d'altres èpoques, per la crisi actual i, potser també, per una manca de cohesió entre el món públic i privat que podria generar sinèrgies i complicitats positives.

En qualsevol cas, fa llàstima veure com persones ben capaces han viscut una etapa pública on no es pot fer res més que sobreviure. El lament és per a ells i per a tots plegats...