Jimmy Jump i la saviesa

TW
0

Sens dubte hi ha oficis ridículs. Sens dubte hi ha poques ganes de fer feina i moltes ganes de perdre el temps. Ja ho sabíem. Sens dubte hi ha gent dedicada a fer ximpleries fantàstiques, encara que el més preocupant és que puguin fer dels seus estirabots una ocupació professional remunerada. Però vivim en l'època del despropòsit institucionalitzat, on fins i tot aquest té cabuda en el pressupost públic. Els contestataris d'antany ara corren a càrrec de l'erari municipal, asseuen a la taula amb el batlle. Perquè, fet i fet, ¿quina diferència hi ha entre el salt idiota de Jimmy Jump i la barroeria cridaire dels cantants d'eurovisió? Ben poca: tot forma part del mateix equívoc espantós. Tenim ministeris dedicats a insignificances del mateix calibre.

Tot plegat un símptoma més de l'estultícia del món contemporani. Jimmy Jump és un jovenot de Sabadell: a dia d'avui aquest bon senyor té trenta-sis anys i un principi de calvície remarcable. Poca broma: és una edat important: una edat per reflexionar. Una edat per donar exemple, per fundar una família, per aprendre de vins i d'art romànic. En Jimmy no és tan jove, doncs, i tot i així es dedica a perdre el temps -res a dir!-, a irrompre en partits de futbol, curses de cotxes, partits de tennis i ara a festivals de cançó multicolor per fer-se present i reivindicar alguna cosa. ¿Quina cosa? En primer lloc a si mateix. Ell és el missatge: el seu coratge divertit i poca-solta amb barretina. A vegades llueix una bandera del Barça, a vegades una del Tibet. Però en Jimmy salta i corre i vol fer-se cèlebre arreu del món, robant uns segons d'atenció a les masses estupefactes. Ho aconsegueix i llavors diu: 'Sóc en Jimmy, sóc bo, no en maltracteu, no tinc res en contra de ningú, només vull divertir i mostrar-me, sóc en Jimmy'. I per què? Per a seguir saltant, per res més, per a convertir-se en un ídol del buit, alhora que per vendre samarretes amb el seu logotip, per així obtenir diners per viure, pagar fiances de detenció, i poder seguir amb la seva perfomance més trivial i més desarrapada. S'ha de ser molt espavilat, alhora que s'ha de tenir un punt de meravella idiota. ¿Què es pretén? Res de res. El buit absolut. Potser això és el més estrany i significatiu.

Jimmy Jump (podríem dir-li Jaume Marquet i Cot) té una filosofia, expressada a la seva pàgina web: "El seu objectiu és que el món sencer somrigui amb les seves divertides i genials actuacions. Per aconseguir-ho està disposat a atendre qualsevol tipus de proposició que, si li agrada i ho veu convenient, realitzarà brillantment. La seva manera d'actuar podrà ser objecte de debat, però en cap cas et mostraràs indiferent davant la seva causa universal del saber estar i sentir-se implicat en el que fa".

En Jimmy salta i corre i somriu i balla. Jimmy és un símptoma i alhora una premonició. En Jimmy és més significatiu del que som que el que s'exhibeix en les sales d'art contemporani. En Jimmy corre somrient per circuit de fórmula 1 amb els cotxes volant-li al costat a punt de matar-lo. Poesia imbècil. En Jimmy vol ser lliure i és estúpid.