Sens dubte hi ha oficis ridículs. Sens dubte hi ha poques ganes de fer feina i moltes ganes de perdre el temps. Ja ho sabíem. Sens dubte hi ha gent dedicada a fer ximpleries fantàstiques, encara que el més preocupant és que puguin fer dels seus estirabots una ocupació professional remunerada. Però vivim en l'època del despropòsit institucionalitzat, on fins i tot aquest té cabuda en el pressupost públic. Els contestataris d'antany ara corren a càrrec de l'erari municipal, asseuen a la taula amb el batlle. Perquè, fet i fet, ¿quina diferència hi ha entre el salt idiota de Jimmy Jump i la barroeria cridaire dels cantants d'eurovisió? Ben poca: tot forma part del mateix equívoc espantós. Tenim ministeris dedicats a insignificances del mateix calibre.
Tot plegat un símptoma més de l'estultícia del món contemporani. Jimmy Jump és un jovenot de Sabadell: a dia d'avui aquest bon senyor té trenta-sis anys i un principi de calvície remarcable. Poca broma: és una edat important: una edat per reflexionar. Una edat per donar exemple, per fundar una família, per aprendre de vins i d'art romànic. En Jimmy no és tan jove, doncs, i tot i així es dedica a perdre el temps -res a dir!-, a irrompre en partits de futbol, curses de cotxes, partits de tennis i ara a festivals de cançó multicolor per fer-se present i reivindicar alguna cosa. ¿Quina cosa? En primer lloc a si mateix. Ell és el missatge: el seu coratge divertit i poca-solta amb barretina. A vegades llueix una bandera del Barça, a vegades una del Tibet. Però en Jimmy salta i corre i vol fer-se cèlebre arreu del món, robant uns segons d'atenció a les masses estupefactes. Ho aconsegueix i llavors diu: 'Sóc en Jimmy, sóc bo, no en maltracteu, no tinc res en contra de ningú, només vull divertir i mostrar-me, sóc en Jimmy'. I per què? Per a seguir saltant, per res més, per a convertir-se en un ídol del buit, alhora que per vendre samarretes amb el seu logotip, per així obtenir diners per viure, pagar fiances de detenció, i poder seguir amb la seva perfomance més trivial i més desarrapada. S'ha de ser molt espavilat, alhora que s'ha de tenir un punt de meravella idiota. ¿Què es pretén? Res de res. El buit absolut. Potser això és el més estrany i significatiu.
Jimmy Jump (podríem dir-li Jaume Marquet i Cot) té una filosofia, expressada a la seva pàgina web: "El seu objectiu és que el món sencer somrigui amb les seves divertides i genials actuacions. Per aconseguir-ho està disposat a atendre qualsevol tipus de proposició que, si li agrada i ho veu convenient, realitzarà brillantment. La seva manera d'actuar podrà ser objecte de debat, però en cap cas et mostraràs indiferent davant la seva causa universal del saber estar i sentir-se implicat en el que fa".
En Jimmy salta i corre i somriu i balla. Jimmy és un símptoma i alhora una premonició. En Jimmy és més significatiu del que som que el que s'exhibeix en les sales d'art contemporani. En Jimmy corre somrient per circuit de fórmula 1 amb els cotxes volant-li al costat a punt de matar-lo. Poesia imbècil. En Jimmy vol ser lliure i és estúpid.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
En Melcior Comes reconeix que hi ha poca diferència entre en Jimmy Jump i es cantaires d'Eurovisió. Idò que doni estopa també an aquestos darrers
Hauríem de celebrar tenir escriptors de l'edat de Melcior Comes que escriguin tan bé i que sàpiguen tocar temes tan variats i d'actualitat... sense caure en els tòpics de sempre. Aquests joves esc riptors són una prova de la vitalitat de la nostra cultura.
Melicionet! s'em fa extrany que tu perlis de saviesa....ves a pegar un parell de bots amb en Jimy!
En Jimmy no és, nI de molt, la meitat d'estúpid dels qui li diuen estúpid!
Em sembla que les opinions-crítiques a aquest article estan dedicades exclusivament al seu autor, Melcior Comes, però ningú no ha intentat contradir l'argument de l'escrit, i intentar defensar allò indefensable: les bretolades del subnormal del Jaume Marquet aquest. Personalment opino que Comes no sempre l'encerta en els seus articles, però com a mínim aporta un punt de vista sobre el qual iniciar un debat. I el fenomen "Jimmy Jump" té un interès social clar, en tant que ens alerta que estem perdent el rumb. I el pitjor és que està passant el mateix que quan riem les gràcies a les pallassades insolents dels marrecs malcriats, que si no se'ls fa veure que això no es fa, poden acabar pervertint una barretina catalana, i boicotejant el qualsevol acte social perquè sí (perquè mola, perquè no tinc ni ofici ni benefici, perquè a la Belen Esteban li funciona...).
A mi m'encanta com escriu en Melcior. Sempre que puc llegesc els seus articles. No obstant, no sempre podem pensar tots de la mateixa manera i, en aquest cas, no compartesc per res la seva opinió sobre Jimmy Jump. No crec que en Jimmy sigui mereixedor d'aquest article ple d'insults.
En Melcior ens surt a tots molt car. Jo proposaria que l'ajustàssim una mica d'acord amb criteris de competitivitat: si se'l considera un incompetent que se li baixi la paga. Ja està bé de voler viure de la feina dels altres! Podem iniciar un procés de votació entre els lectors per determinar el grau de competència del nostre ínclit Sion. Però com que ell acostuma fer trampes votant moltes vegades, manetes amunt, manetes avall, no sé si la meva idea és gaire bona.
Berenguer, quina comparació més desencertada. D'escriptors, n'hi ha de moltes classes. De polítics, la majoria, almenys els "espanyols" són d'una classe i no és gens bona. Ho demostra el fet que l'estat fa fallida. Ho demostra com han fet desastres amb els trenta anys de democràcia.
El polítics i escriptors d'aquesta terra també aconsegueixen el buit absolut. La diferència és que a sobre els paguen. De moment ha aconseguit que li dediquis un article ple d'insults. I et pague per això. És un article que aporta res, però costa doblers a uns i tu en reps per això. Mira tu si has sabut fer servir bé les collonades del Jimmy Jump. D'aquí a l'alçada de certs polítics mallorquins, una passa.