Fa cinquanta anys que som capellà. Dijous passat vaig pujar a Lluc per festejar les meves noces d'or al costat del bisbe, els condeixebles i un centenar llarg de concelebrants.

Si el dia de la meva ordenació -18 de desembre, 1960- allargat al trespol de la Seu, hagués volgut endevinar per quins senders de cabra pujaria a la muntanya de la plenitud, no n'hauria encertat ni un, de camí. Ara tornaria a repetir tot el procés, passa per passa. L'única cosa que suprimiria seria el caramull de patiments inútils que he pagat de peatge.

Estic satisfet d'haver arribat a ser aquest singular exemplar de capellà que la vida ha cisellat. Un mossèn eixit de l'armari, alliberat de normes, teologies, dogmes i jerarquies.

Fascinat pel Fill de l'Home i els seus miserables. Compromès amb la nostra terra i amb la tornada al seny del nostre poble. Enamorat de la paraula.

Em vaig sentir bé, a Lluc. La meva pell hipersensible no s'esgarrifà amb cap aire de rebuig. Vaig sentir necessitat de ser just amb l'Església de Mallorca.

Reconec que cap altra institució no hauria aguantat les meves envestides crítiques, sovint sarcàstiques, sense fer-me fora. Des del meu jaç de ca estant, lluitaré per la conversió de la meva Església a l'Evangeli i als signes dels nostres temps.