Apunts de maig (espècies en extinció)

Les caputxines entapissen la paret de pedra seca amb el seu verd i el seu color safrà, mentre l'horabaixa ha virat de parèixer que volia ploure a un sol calent. He deixat ma mare, que ja no s'aguanta tota sola. He repassat el dia -en Julià adormit al sofà després del concert d'ahir- mirant el corral, les hortènsies que volen florir, els moixos darrere el vidre que imploren -amb un meu-meu indolent- a veure si encara els cauran algunes sobres. Decidesc anar a caminar un poc i a fer visita. Baixant del turó, veig una falzia negra morta davant can Teixidor, un cotxe la deu haver enganxada, degué caure en entrar malament davall les teules de ca madó Gorreta.

En arribar a la plaça veig que el sanedrí -jubilats i vells desenfeinats- ja s'ha instal·lat defora, davall l'ombra del campanar, revisant el bé i el mal, l'alfa i l'omega de la vida i la conjuntura social. Broden una estampa d'una Mallorca que s'acaba i encara sobreviu. La conversa va del qui va ser president del Mallorca, de futbol, i si havia tengut un mal dia, un mal moment. Al poble empren aquestes expressions per voler dir que s'han suïcidat. El mètode emprat era el que sorprenia més, estimbar-se amb un cotxe per un penya-segat. "Els metges abans no se mataven així", diu un. "Ses dones se tiraven dins una cisterna i els homes se penjaven, molts pocs, els qui tenien escopeta, se pegaven un tro".

"És ver això, a la pagesia ho feien, mira tu sa dona d'en Pixortí, que els veïnats la tragueren de dins sa cisterna, malferida, s'aigua que hi havia no la tapava, però al cap d'uns mesos se tirà dins es pou de Son Calent". "I en Joan? Es meu cunyat; sa meva germana ja pensà que s'havia penjat quan va trobar ses ulleres, ses tisores de podar, tot lo que se'n solia dur... Se'n va anar al bocí i mirà arbre per arbre. Tanmateix el va trobar quan tornava a ca seva. S'havia penjat en es corral. Ben davant ella".

"A això de metges, hi has d'anar alerta". "En Nofre Llarg estava cansat d'anar de metges, que si a Manacor, que si a Son Dureta, per una inflor que li havia sortida darrere es coll. El sen Toni Magrel·lo li digué: 'Te vols adobar?'. 'I a tu que te pareix?', li contestà en Nofre. 'Idò te donaré un remei que el va donar en Tafal de Manacor a mon pare, ell tenia bonys per tot. Has d'anar a foravila i has d'agafar, de tota quanta herba que té espines, només ses arrels. Abatzers, aritja, cards, rosers de bardissa... Ben bullides en prens un tassó matí i vespre. Ja me diràs cosa, mon pare ho va fer dues setmanes i se va posar bé'. Al cap de set dies, sa inflor d'en Nofre, com un robiol gros i ben plenet, li va haver fuita". "I és que això de ses herbes remeieres és ben vera". "I de totes ses herbes! Que no sabeu allò que Sant Antoni era xorc / i d'herbes se mantenia... / i suaixí s'entretenia / donant pes cul en es porc".

"Idò parlant de sants... Avui s'ha acubat en Pep de s'Alou a missa primera però ha tornat en si. No vos ne recordau quan madò Antònia Ruissera també s'acubà dins l'església? S'hi morí, allà mateix, davant la capella del Roser. Eren al Santus i sa gent s'esvalotà, fins i tot l'amo Antoni de can Llargo, que sempre dormia arrepitat a una columna, es despertà. Vengué el metge i digué: 'No hi ha res que fer, ha estat es cor', i li torcà una mica de bava que li sortia de la banda dreta de la boca. 'Ha estat de feridura', deia convençuda na Pixedis de Son Pou. El capellà l'extremuncià allà mateix, la posaren dins un carro i la dugueren a ca seva. 'On érem?', digué don Jordi, el rector. 'Al Santus', respongué s'escolà. 'Idò envant ses atxes: Sanctus, Sanctus, Sanctus. Dominus Deus, Sabaoth...', i reprengué la santa missa".

"No vaig de capellans, són més vagos que es barram de damunt". Si només fossin vagos. Es meu padrí jove se va anar a confessar per haver afusellat gent, al quarter, per ordre dels militars, en temps de sa guerra, i es capellà el va treure defora des confessionari diguent-li que allò que li contava no només no era pecat, sinó que n'havien d'haver morts més". "Ara en Garzón ho volia arreglar, tot això, però no li ha anat bé". "L'amo en Toni Jofre tenia una cusseta. Ell havia estat d'Esquerra Republicana, el condemnaren a mort però no el mataren. A son pare sí, no saben on, se pensen si a Son Coletes de Manacor. Idò, l'amo en Toni havia ensenyat aquell animaló, vos ne recordau? Sempre anava devora ell, si ell s'aturava, ella també; idò li havia ensenyat que, quan li tirava un tros de sobrassada i li deia 'això t'ho dóna en Franco!', aquell animal no se movia, el veies nerviós, però aturat. Llavors agafava un tros de pa eixut i li deia 'això t'ho dóna n'Azaña!' i sa cusseta s'abordava i el se menjava tot. Quedà molt marcat, ell i sa família, i eren tots bona gent".

"Sí, ja estic jubilat; si fos ara, en Zapatero no m'hauria deixat -s'atura en Pere Sorts, Xumicarro-, però per sort ja som de ses classes passives de s'Estat. I ben content que n'estic perquè abans no tenia temps per res i ara en tenc per lo que vull. Ara venc des vedat que tenc llogat a Boscana, entre Vilafranca, Porreres i Felanitx, hi he agafat un manat d'espàrrecs, què dic un manat? Un feix! Saps que n'hi ha! Han vengut un poc més tardans però són bons, sans i llargs. Me n'he fet una truita, per berenar, de quatre ous. Mon pare? Té 90 anys, més clar i més sa que un gra d'all. Aquell moro, el veus? Aquell que pren un cafè amb llet a la taula petita, l'ajuda a la finca. Cada diumenge fa arròs de peix i porcella rostida per a quinze. Va dir un dia: 'Quan tengui doblers n'he de quedar fart, sadoll!'. Jo ho tenc un poc avorrit, però hi vaig per veure'l i, sobretot, per veure'l passar gust. Ara que pot".

Passa en Jaume Xico amb un sac d'herba. "Té conills. Ses conilles solen fer ventrades grosses; una, però, un pic només en va fer un: li posaren 'es conill pubil'. Se va morir de vell, no gosaren menjar-se'l". "Sí, ja no és com abans que a mitjan horabaixa veies ses madones, xapeta en mà, anar a collir un poc d'herba, sa corriola era sa més cercada, per donar menjar als conills". Proteïna barata i bona de guardar, pens, i record les gàbies amb conills i conills de rata que tenia la meva padrina de s'Arraval. "Un conill pubil. És bona aquesta!", diu en Melcior del carrer de ses Trinxes.