Somriure condescendent

Els nostres avantpassats més conservadors -o, simplement, porucs- elevaven clams i pregàries perquè els avenços tecnològics no els emmetzinassin el cos, no els pervertissin la moral i no revolucionassin la pau social. Produeix un somriure condescendent saber el que es digué de l'electricitat, del tren, del tocadiscs, de l'avió o, més recentment, de la televisió. Els que tenim alguns anys encara coneguérem pors reverencials del telèfon o estranyes incomoditats davant d'una filmadora domèstica; elements que ara són habituals en la butxaca de la majoria.

Això per no incidir en els anatemes que l'Església medieval llançava contra la impremta i la lectura de texts no pietosos. Idò ara, en aquesta època en la qual cap invent, per molt innovador que sigui, no aconsegueix l'atenció per més d'uns pocs dies; ara, en aquesta ciutat provinciana i creguda, vivim la reeixida del dimoni en forma del carril bici que és part del paisatge urbà de la majoria de ciutats europees. Esper que els nostres descendents, quan buidin hemeroteques, siguin generosos i només facin un somriure condescendent.