Els secrets de la bufeta (1827)

El químic alemany Friedrich Wöhler (1800-1882) aconseguia sintetitzar la urea, la substància nitrogenada, molt soluble, cristal·lina: el constituent sòlid més important de l'orina de l'home i altres mamífers. Es tracta de diamida de l'àcid carbònic, CO(NH2)2) produïda com a producte d'eliminació de l'amoníac. Fou la primera molècula orgànica sintetitzada per l'home, amb la qual cosa es demostrà que no és una substància exclusivament biògena. Per l'acció de la ureasa es descomposa en anhídric carbònic i aigua, motiu pel qual és utilitzat com a diurètic. La ureasa és un enzim hidrolític que catalitza la reacció de la descomposició de la urea per l'aigua, amb formació d'una molècula d'anhídric carbònic i dues d'amoníac.

I l'amoníac és una combinació d'hidrogen i nitrogen, de fórmula NH3, sense color, de sabor càustic i olor penetrant que es troba més o menys abundant dins la nostra orina, la qual, secretada pels ronyons elimina nombroses substàncies tòxiques originades en el nostre metabolisme, indicador per tant d'anomalies i malalties al qual podem agrair el nostre equilibri biològic. A més d'urea i amoníac, l'orina conté àcid úric, clorurs, fosfats, oxalats, urobilina, sals biliars... i per això una anàlisi del líquid ens dóna les característiques, quan es decanta de la normalitat, d'una possible dolença, i així, per exemple, el color marronenc indica transtorns biliars; un aspecte lletós, transtorns del metabolisme del calci; el color vermellenc, presència de sang; un cert olor de pomes, diabetes; un olor de forta putrefacció, un càncer de bufeta o ronyó; un color obscur, presència de pus o greixos; una reacció alcalina, cistitis...

És, doncs, més que digna de ser lloada la tasca de Wöhler i molts d'altres savis que amb les seves experiències i observacions han salvat i salven cada dia, nombroses vides. El savi de laboratori que ajuda l'altre savi, el de la clínica i del dispensari, el metge, com aquell que diu: "Mirau, el primer èxit del metge de fora vila és el de comprendre el seu pacient i tenir el sentit del contacte humà. Entre les gents humils es considerava encara la malaltia (Doctor Gallien, Montbraye, Sarthe) com una entitat malèfica i el metge representa d'alguna manera el màgic d'altre temps i el guaridor del present. Això no és gens exagerat. Cada malaltia té una causa profunda i el metge l'ha de determinar... I es presenten transtorns funcionals que ben sovint tenen un origen psíquic... Tot plegat no ha de minvar forces al metge, fins i tot en el cas d'haver oblidat moltes coses, puix que coneix bé els seus interlocutors i això representa el millor ajut. La seva superioritat és, per tant, aconseguida a l'instant, a més de la consideració deguda a aquell qui ha fet estudis, és a dir, aquell que posseeix el saber i la ciència".