Quan un escriptor s'instal·la en una illa, habitualment sol perseguir el somni d'aïllar-se, d'obtenir unes condicions favorables a la concentració en el seu treball. Molts d'anys després vaig estar en condicions d'agrair a Alan Sillitoe les estones que ens va dedicar a persones com Frederic Suau, Jaume Pomar o servidor. Arribes a aprendre, amb el temps, que és precisament el temps el bé més escàs o més preuat de què disposam les persones, i que donar-ne als altres i en el seu benefici és potser la mostra més pura de generositat. Sillitoe, mentre el vaig poder tractar a Deià, va ser extremament generós. Ara s'ha mort i lament no haver tengut oportunitat d'agrair-li la paciència i el respecte que ens mostrava en dedicar-nos un temps que, a la vista del treball immens que va acabar duent a terme, necessitava tant com l'aire.

Crec que l'atreviment d'acostar-nos a l'escriptor mereixerà la comprensió o la condescendència del lector. S'ha d'entendre com era la vida d'uns joves mallorquins que aspiraven a fer alguna cosa de valuós amb les seves vides i havien somiat a fer-ho per mitjà de la literatura. Es va donar aquí una conjunció astral impossible, que Sillitoe faria quasi domèstica. Havien arribat al país dos llibres seus, un, Sábado noche, domingo mañana, editat a Mèxic; i l'altre, La soledad del corredor de fondo, publicada a Seix-Barral. Aquests dos llibres havien caigut en les nostres vides com un asteroide ple de llum, en mig d'una pluja d'asteroides que nomien John Osborne (el dramaturg de Mirando hacia atrás con ira), Harold Pinter, els cineastes Tony Richardson o Karel Reisz, per no parlar d'actors (Tom Courtenay, Albert Finney) i d'actrius (Julie Christie o Vanessa Redgreave)...

Els que feien teatre o novel·la eren coneguts com Joves Irats, i els nous cineastes constituïen el dit Free Cinema. Tot plegat, va ser una petita edat d'or de la cultura que ens arribava del Regne Unit, com un toc d'alarma sobre les realitats que el sistema pretenia edulcorar amb cantants com Cliff Richard i amb unes comedietes de la Rank insuportablement fades. Després esclatarien en el panorama The Beatles i The Rolling Stones. Alan Sillitoe havia aportat a aquella edat d'or les dues grans novel·les, que també donarien lloc a dos dels grans films d'aquella generació. Tot plegat arribava a les nostres llibreries i als cinemes d'art i assaig com una tempesta perfecta: perfecta perquè tot aquell moviment també parlava de nosaltres.

La clovella social era ben diferent, però el nucli central era el mateix, tenia a veure amb allò que ens agrada creure que són esquemes superats, és a dir, la condició d'opressors i la condició d'oprimits com a punt de partida de l'organització social. Per què ens dedicava tant de temps, Alan Sillitoe, a uns joves que volíem ser escriptors? Encara m'ho explic menys si ho contempl a partir dels resultats obtinguts. Tots hi hauríem guanyat si hagués dedicat aquelles hores a escriure. També és cert que servidor no tendria ara un dels records que han aportat alegria a la vida i que m'ajuden a contrarestar l'efecte tòxic de certes presències infamants a l'illa que ens volen ser presentades com a grans reclams publicitaris, de prestigi i tota la mandanga.