cielo claro
  • Màx: 35°
  • Mín: 26°
33°

Per entrenar la intel·ligència

Un estudi realitzat per científics de la Universitat de Cambridge i publicat per la revista Nature acaba de demostrar que els denominats jocs d'entrenament mental -aquells jocs d'ordinador que en teoria serveixen per exercitar i desenvolupar l'habilitat del cervell- no augmenten la intel·ligència de qui els practica. Ui!, Cambridge i Nature: això és molt seriós. Però ¿voleu dir que calia un estudi conduït i avalat per aquestes dues institucions tan refotudament prestigioses per descobrir una tal obvietat?

Sí, ja sé que, a diferència del que afirma l'esmentat estudi, moltes vegades hem sentit a dir en el passat que aquesta mena de jocs eren una gimnàstica excel·lent per tal de muscular la intel·ligència, i que per tant convenia dedicar-hi un cert temps cada dia, i que els pares farien bé d'aficionar-hi els seus fillons des de ben petits, i que bla, bla, bla. D'acord: tot això, ho hem sentit a dir més d'una vegada i més de dues. Però, ¿hi havia qualcú que s'ho cregués?

No voldria ofendre ningú, però s'ha de ser molt ingenu o molt cap quadrat per pensar que la intel·ligència té qualque cosa a veure amb el fet de posar-se davant d'una pantalleta i fer uns exercicis que t'estimulen les capacitats de visió espacial, de càlcul, de memòria i de lògica. Pensar que la intel·ligència d'una persona depèn de l'habilitat que demostra a l'hora de superar petits reptes lúdics és tan desencertat com pensar que per ser un bon historiador n'hi ha prou de saber citar -sense a penes respirar ni mostrar cap ombra de dubte- una tirallonga d'esdeveniments, de noms de persones cèlebres i de dates importants. (La Revolució Francesa es va produir l'any 1789, va acabar amb la monarquia absolutista de Lluís XVI i va dur al poder Robespierre & Cia., partidaris de la liberté, l'egalité i la fraternité. Mmm... ¿ah sí?, apassionant, realment apassionant... Doncs no senyor.)

A veure, aclarim-ho d'una vegada: ¿de què parlam quan parlam d'intel·ligència?, ¿quan és que podem convenir que una certa persona és intel·ligent? Un jove prodigi de les matemàtiques que és capaç de resoldre al moment els càlculs més inversemblants però que, després, és una absoluta nul·litat a l'hora de provar de seduir la senyoreta que el fascina, ¿és intel·ligent? Un poeta venerable que ha llegit tots els llibres i que sap citar obres mestres en set o deu idiomes però que, després, no sap captar la ironia o el doble sentit mal intencionat d'una frase dita en pla informal, ¿és intel·ligent? Un emprenedor que és un lleó i una fura a l'hora de concebre projectes empresarials, d'entendre les maniobres del mercat i de fer negocis profitosos però que, després, confon un Da Vinci amb un Rembrandt, no sap qui punyetes és un tal Bach, es pensa que la Primera Guerra Mundial va tenir lloc a finals del segle XIX i al qual una obra de Shakespeare li sona a argot d'extraterrestre, ¿és intel·ligent? Home, doncs possiblement no.

Si ens posam primmirats, potser podem afirmar que la veritable intel·ligència és -sempre- una mescla de coneixements i de vivesa, d'informació retinguda i d'intuïció alliberada, d'envergadura reflexiva i de refinada sensibilitat. Victor Hugo ho va dir amb molta més gràcia: "La intel·ligència és l'esposa, la imaginació és l'amant i la memòria és la criada". (I l'experiència és la metgessa, potser podria haver afegit.) En qualsevol cas, el que és segur és que, per ser intel·ligent, cal alguna cosa més que aplicar-se davant d'una pantalla. ¿Potser, ara que ha estat Sant Jordi, podríem dir que, per ser intel·ligent, cal llegir? Estaria bé que fos veritat... Però, no sé per què, no hi posaria el coll a l'hora d'afirmar-ho.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Mallorquí, fa mes de 12 anys
Home, jo conec gent curteta que llegeix poc i es nota en els seus exàmens. Però també n'hi ha qualcun que crec que llegeix bastant però és tan beneit que pareix fet aposta.
Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente