La història ens recorda volcans que acabaren enterrant segles de civilització, tsunamis que provocaren derrotes morals i terratrèmols que han deixat països en un estat d'emergència crònica. La història sembla haver-se convertit en una paràbola, talment com si la realitat donés a entendre allò que la humanitat no ha sabut comprendre durant segles de supèrbia i de peresa alhora. La naturalesa està qüestionant profundament l'orgull i l'arrogància dels poders, talment com si volgués que la humanitat aprengui definitivament a viure de manera humil i austera, amb cordialitat a l'espècie i amb respecte a l'entorn. Les conseqüències de l'erupció de l'Eyjafjalla a dia d'avui només són conjunturals i no coneixem els efectes que tot plegat tindrà en l'imaginari de la nostra generació.

Les dades de què disposam no són optimistes, precisament perquè els mercats mundials estan excessivament irritats i sensibles davant qualsevol moviment que no encaixa en les seves previsions, però les primeres valoracions són inquietants des de molts punts de vista. I en aquest cas no podem culpar l'eix del mal de ser el causant de les malifetes. Les cendres nòrdiques també ens remeten a l'avarícia i a la insatisfacció dels mercats i dels seus protagonistes, mentre una part de la humanitat imagina l'existència a partir d'una major harmonia amb la naturalesa i els seus ritmes. La crisi ens remet en excés als pecats capitals i als defectes del sistema, quan en realitat per ventura seria més didàctic incorporar les virtuts i les bondats en l'imaginari col·lectiu. Pensem més aviat en la musculatura social que emergirà dels exercicis de diligència, imaginació i sensibilitat que ens planteja la situació actual de crisi.

Òbviament no parlam de resignació, sinó més aviat d'impulsar oportunitats noves que no es fonamentin en una experiència aflictiva, sinó en una visió optimista del futur. Aquesta crisi de present està limitant els horitzons del futur, fins i tot per a societats no acostumades a plantejar-se les característiques dels escenaris del demà. Davant la sensació d'incertesa i de dubte, el món d'avui ha incorporat una por nova a l'inventari de temors genètics. Allò que per ventura no acabàvem d'entendre és que els interrogants sobre el futur acabin posant de manifest els límits i els dubtes respecte al passat. A mesura que el futur tanca portes, també s'emboira tot allò relacionat amb la memòria i la gestió que la societat ha fet del passat.

La narració històrica convencional ha caducat i amb la crisi de valors, d'idees i de gestió han caigut molts mites del passat. La crisi és de tal magnitud que per ventura no hauríem de confondre la paciència o la resistència amb la falsa prudència. Ahir podia llegir un proverbi xinès significatiu i contundent en el despatx d'un amic. Deia 'la prudència és la mesura de la mediocritat', i la mitjania gairebé mai no és una virtut, sinó més aviat una manera de viure sotmesos al sistema que imposen els pusil·lànimes i els dèbils, per bé que és el model polític i social que a voltes s'acaba imposant en les situacions crítiques.