Cada vegada estic més convençut que la difusió del coneixement històric és tan important com la recerca històrica. Per això no s'han de menysprear les pel·lícules, novel·les o còmics de caràcter històric sempre que mantenguin un rigor i no caiguin en anacronismes. I són especialment d'agrair aquells relats històrics de ficció que s'ocupen de conjuntures poc conegudes del gran públic però força importants en el seu moment o per les repercussions que arriben fins avui. Així, la veritat és que un ja està un poc cansat de la Segona Guerra Mundial, la Conquesta de l'Oest o el genocidi dels jueus, per posar alguns exemples. En canvi, són molt poc freqüents les novel·les o pel·lícules sobre el Caucas, un tema d'actualitat permanent (els recents atemptats a Moscou, Txetxènia, Ingúixia, Daguestan, Ossètia del Nord, el debat sobre el genocidi armeni).

Afortunadament, començam a disposar d'alguns materials més que notables, per exemple pel que fa al terrible genocidi armeni perpetrat per les autoritats de l'imperi Turc Otomà en plena Gran Guerra, els anys 1915 i 1916. Sobre aquest tema, s'ha de destacar el volum Med Yeghern. La gran catástrofe, de l'italià Paoli Cossi, que, entre d'altres mèrits, inclou un conjunt de telegrames del ministre d'interior turc otomà, Talât Paça, d'un l'extraordinari valor documental. Així, per exemple, en un d'ells, s'indica que no cal instal·lar un orfenat pels nins armenis, els pares dels quals havien estat assassinats per ordre de les autoritats turques, ja que "no és el moment de tenir pietat" i alimentar els orfes, perllongant així les seves vides. En conseqüència, Talât Paça mana "enviau-los al desert". D'altra banda, s'ha de recordar que el genocidi armeni fou conegut a Europa molt aviat gràcies al testimoni escrit i fotogràfic d'Armin T. Wegner, un dels nombrosos oficials alemanys enviats com a assessors de les tropes turques otomanes i que va restar espantat per la crueltat envers els armenis.

Sobre aquesta matança ètnica són notables, així mateix, dos còmics: Le Vengeur, dels francesos Giroud i Rocco, publicat en castellà a Barcelona, el 2003, per Planeta, que narra una acció de represàlia dels supervivents armenis contra les autoritats turques; i Sang d'Arménie del guionista francès Guy Vidal i de l'excel·lent dibuixant català Florenci Clavé, que s'ubica en la primera onada de matances contra els armenis dels anys 1894-1897, i que ha estat traduïda recentment al castellà i editada, també a la Ciutat Comtal, per Glénat. Pel que fa al cinema podem esmentar la pel·lícula Ararat (2002), una producció canadenca dirigida per Atom Egoyan, que compta amb la presència del cantant Charles Aznavour, fill precisament d'una família d'exiliats armenis; i El destí de Nunik (2007), una coproducció molt digna entre Catalunya, França, Itàlia i Bulgària, dirigida per Vittorio i Paolo Taviani, en la qual podem seguir la davallada a l'infern d'una família armènia acomodada i, fins al 1915, respectada pels turcs.

Com és lògic, les guerres de Txetxènia també han generat pel·lícules, com Aleksandra (2007), del rus Alexander Sokurov, una denúncia de l'horror absurd de la guerra; i documentals, com Els tres àmbits de la malenconia (2004), una producció finesa de la directora Pirko Honkasolo, que posa èmfasi en els infants com a víctimes de la guerra. En el món del còmic, el 2002 aparegué a París Guérilla Tchétchéne, obra de Bartoll i Garreta, editada per Dargaud. Més a prop de nosaltres, a Barcelona, l'escriptor Juan Goytisolo publicà una obra imprescindible sobre els conflictes passats i presents de Caucas, Paisaje de guerra con Chechenia al fondo (1996). I no hem d'oblidar els clàssics, ja que grans novel·listes russos del segle XIX, com Lev Tolstoi, Alexander Pushkin i Mikhail Lermontov s'ocuparen dels pobles del Caucas amb molt de detall i una certa objectivitat. En definitiva, ahir com avui, els imperialismes rus i turc xoquen amb l'aferrissada resistència dels pobles del Caucas, i aquests conflictes no deixen indiferents els creadors, sigui quin sigui el seu origen.