Val més caure en gràcia que ser graciós. I el cert és que el Mallorca aquesta temporada es troba en estat de gràcia. El futbol, i l'esport en general, és un estat d'ànim (i si no, que ho demanin a Rafel Nadal, que abans ho guanyava tot i ara està immers dins una ratxa negativa, que ben segur superarà ben aviat).

L'estat d'ànim del Mallorca és excel·lent, per bé que manté aquesta dualitat, que per tan exagerada és mala de comprendre, entre els bons partits a casa i els mals partits a fora.

Ahir, a Almeria, el Mallorca va fer un mal partit i el tècnic rival Juanma Lillo, rebatejat maliciosament per alguns com Juan Malillo, va pegar una pallissa tàctica a Gregorio Manzano. Lillo, un dels tècnics més peculiars de Primera Divisió, va donar una lliçó al professor Manzano de com es pot superar un rival amb una plantilla més cara i de més qualitat, amb un plantejament tàctic valent, agosarat i intel·ligent. Però al final, la superioritat tècnica dels mallorquinistes i aquest factor imponderable que tan important és en l'esport i que avui hem anomenat "estat de gràcia" feren que el resultat final fos de taules. Repartiment de punts que, malgrat les declaracions posteriors del tècnic mallorquinista, modestament pensam que va ser injust. Recordin que el millor del Mallorca va ser ahir Aouate.

Justament o de forma injusta, la realitat és que el Mallorca sumà un punt important de cara a les aspiracions de jugar a Europa la temporada vinent. Si els càlculs de Manzano eren que seran necessàries cinc victòries i un empat, aquest darrer ja el tenim. Ara falta sumar cinc triomfs, que no seran gens fàcils, si ens fixam en el calendari que ens resta i consideram que, arribades aquestes altures de la temporada, aquell curiós tòpic del futbol que resa que "no hi ha rival petit" és més cert que mai.