La sinceritat no sempre comporta bones conseqüències. Ho toc contínuament amb les mans i un dels exemples més evidents que puc posar dels meus errors d'hipersinceritat, que fins ara he comès, és el de confessar que gaudesc molt de la feina que habitualment em toca fer. Fins i tot he especificat, a vegades, que la tasca que més plaer em dóna possiblement sigui la de llegir o la d'escoltar, però també me'n dóna molt la d'escriure, la de fer classes o la d'impartir conferències.

Aquesta confessió té, o ha tengut fins ara, una conseqüència tràgica: quan em conviden a escriure un article per a una revista o a fer una xerrada, els amfitrions mai no pensen que m'han de pagar: creuen que amb el gust que pas si algú hagués de pagar hauria de ser jo. Són coses que ens passen als animals de ploma de -siguem generosos- qualité moyenne. Impossible d'aconseguir gratificacions materials per la nostra feina, hem de mirar d'aconseguir-ne alguna de tipus moral.

La segona més important d'aquestes satisfaccions és, crec, la de poder constatar que qualcú t'ha llegit. N'hi ha una, però, de satisfacció superior, a la de creure que el que has escrit ha pogut interessar a algú, i és la de saber que t'han citat de manera oral i/o, encara més, de manera escrita: que algú faci seves -i que ho confessi- les idees o les paraules que tu has emprat. Tampoc no puc dir que he fet una fortuna en aquest aspecte, però aquestes setmanes passades n'he rebudes dues, de cites, i la cosa m'ha fet molta il·lusió. La meva coneguda voluntat de modèstia -d'objectivitat en realitat- m'obliga a matisar, ai!, aquesta petita bravejada i a dir que els dos personatges citadors són dos bons amics.

El primer d'ells, en Gabriel Janer Manila, m'ha manllevat una paraula -"imbroglio"- que vaig emprar per qualificar l'actual situació política de la nostra terra; però la posa, ai! una altra vegada, en boca d'un ase -sanat o no, Gabriel?- amb el qual el d'Algaida s'atura a vegades a conversar quan va camí de complir els seus deures docents a la UIB. La meva modèstia o vergonya m'obliga a dir que és possible que l'ús circumstancial del mot pugui tenir una certa originalitat -tant de bo que sí- però el concepte, no. La idea que en aquesta vida tot -la política, l'economia, la religió, l'estètica, el saber, etc.- està relacionat, lligat o que forma un embull, té una clara paternitat que coneix en Gabriel, el seu ase dialèctic i la gran majoria dels lectors del Diari de Balears: el senyor Carles Marx.

La segona cita ja he dit que la dec a un altre amic, en aquest cas en Rafel Crespí, que en uns articles que ha fet, combinant de manera admirable la tendresa amb la ironia, i que ha publicat en aquest mateix diari, em demana públicament si les mèrleres són uns animals popperians. Li he de dir que, després de llegir les seves paraules sobre els esmentats aucells, crec que són no solament popperians, sinó també una mica kuhnians. Kuhn, com és sabut, fou el gran opositor de Popper i el creador del concepte de paradigma. Dic que són popperians perquè Popper fou el que digué que bastava veure un cigne negre per poder desmentir la sentència general que el cignes són blancs.

L'any que ve, a classe, substituiré els cignes per les mèrleres, que són més nostrades, i diré que basta veure una mèrlera blanca per... Però, a més, és que del que contà en Rafel sobre les mèrleres i dels comentaris que li feren es pot deduir que les mèrleres mascles han canviat ara els costums i solen anar en grups amb altres mascles fent l'endiot, jugant i mostrant ganes de bauxa. Només abandonen la colla dels amics i s'atraquen a les femelles quan tenen ganes de copular.

És un paradigma etològic ben oposat al de les tórtores mascles que, per poder pegar un xisclet, han d'anar tot el dia, gairebé tot l'any, fent la rosca a la femella, amanyagant-la, xiuxiuant-li i dient-li coses de sinceritat dubtosa. Torn la pregunta a en Rafel: el paradigma etològic propi o natural de l'home sapiens mascle s'assembla més a les mèrleres mascles d'ara o a les tórtores, també mascles, de tota la vida?