Ara hi són i els mirem: són els negres d'Haití, els que han mort sota les runes, paisatges desolats de maó i detritus, entre els quals sorgeixen cossos exànimes, enfarinats d'horror i assolament. I els altres, els vius, tots els que han sobreviscut i que van a la caça d'un bocí de pa per mirar de seguir subsistint mentre esperen que el món els faci arribar una mica d'ajut humanitari. La tristor i la incertesa. Ara hi són, però no estaran gaire a desaparèixer. D'aquí a unes setmanes deixaran de ser-nos atractius: a mesura que la reiteració informativa comenci a notar-se als índexs d'audiència; i llavors els pobres pàries deixaran pas a una altra exhibició de terror i angoixa, potser vinguda d'un altre desastre natural, potser derivada d'alguna malifeta terrorista. Res no pot surar durant gaire temps en els mars de la informació global. Aquell dolor deixarà de ser rendible, exhaurirà els nostres pous de paciència i de pietat.

Aviat aquesta pobra gent començarà a avorrir-nos, fins que passarà un any i algun reportatge oportunista ens vindrà a mostrar tot el que s'ha fet durant aquest lapse de temps; tot el que s'ha pogut recuperar o refer mentre dedicàvem la nostra cortesia a altres sotragades. Però quedarà la veritat: Haití té un passat que escarrufa -a més d'aquests terratrèmols que de tant en tant s'empassen milers d'esperances-: vella colònia francesa, on s'explotava el negre al servei del sucre i del cafè, després va passar a ser independent en una revolta heroica contra Bonaparte; i l'únic país d'Amèrica, a part dels EUA, que era independent a principis del XIX. Si abans hi havia explotació esclavista, després van venir les forces del caos, la ineficàcia d'unes classes depauperades per accedir a nivells superiors de vida, les quals propiciaren més de trenta cops d'estat i diversos assassinats de masses. Sàtrapes i il·luminats, tots fent camí cap a un horror civil que mai no ha acabat d'aixecar el cap, i que ara ha acabat de ser enfonsat sota capes i capes de decadència i de desídia.

Haití ens posa davant dels ulls l'espant de la història colonial europea, la incompetència fanàtica dels processos de descolonització i la poquesa moral d'un poder global que ara s'arromangarà ple de bones intencions, però que tampoc no va fer gaire cosa perquè els pobres no patissin un espant que era imaginable a la llum de la història geològica d'aquella illa del Carib. Hi havia una manera de fer prevenció: la riquesa. Quan més alt és el PIB d'un país que pateix un terratrèmol, menys són els morts. És cert, al Japó no hauria passat gaire cosa, els gratacels són més segurs que les barraques o els edificis de maó barat. Amb això també salva vides el capitalisme. Ara es pot difamar tot el que es vulgui de la globalització i del lliure mercat, però només fent que Haití sigui el mateix que és la República Dominicana -una destinació turística, econòmicament aplegat als interessos de la indústria de l'oci global- es podrà crear el coixí de benestar i d'infraestructures que minimitzaran els terratrèmols del futur.