Nacionalisme d'esquerres, again

Esperava que la contraportada de la setmana passada generàs més crítiques que lloances, però val la pena fer notar que nombroses persones han comentat en positiu un article que només pretenia interpretar una realitat ben difícil per al nacionalismes d'esquerres. La qüestió bàsica és determinar si ja ens va bé una tendència cap al bipartidisme o ens interessa, com a país, que a les Balears hi hagi un tercer element a la taula de debat: el nacionalisme com a eina de millora social, d'augment del benestar, de defensa de les llibertats i d'afirmació de la identitat. I dic Balears i hi podria dir Mallorca, perquè em fa la sensació que a Menorca i a les Pitiüses tenen les coses, en aquest sentit, més clares que a Mallorca.

Antoni Alorda, històric dirigent del PSM, parla en el seu blog del meu article passat i explica, entre alguna valoració positiva, que es tracta d'una contribució a la moda dissolvent respecte dels partits (sic). Compartesc amb Alorda molts dels seus comentaris, però potser ens convé a tots descarregar-nos de tòpics que sembren diferències per no carregar-nos el nacionalisme a Mallorca. La proposta d'una unió de nacionalisme d'esquerres no passa per una dissolució de ningú. La unió és unió de voluntats, recerca de projecte compartit, consciència d'allò que uneix... Aquesta unió pot ser percebuda com a necessària per qüestions estratègiques, ideològiques o, com és el cas, per una suma d'ambdues que és l'equivalent a un estat d'emergència nacional.

Que quedi clar, per tranquil·litat d'Alorda i un bon grapat més que justificadament passen pena d'una injustícia històrica, que consider que el PSM és el que té l'obligació de fer l'aportació més destacada -ideològica i estructural- a aquest projecte d'unió. El PSM ha estat i és la principal força nacionalista i, gràcies al PSM, encara avui el nacionalisme d'esquerres continua viu. Això vol dir que intentar fer un projecte polític boicotejant, deixant al marge o prescindint del PSM no només és un error, sinó que impossibilita la proposta. És per això que hi ha tantes persones crítiques a les actuacions d'Esquerra/Joan Lladó. No és bo demostrar sovint tenir una tan acusada curtor de mires que semblis disposat a carregar-te un projecte comú per aconseguir augmentar una dècima el teu espai polític.

D'altra banda, el PSM no hauria de ser contrari a, tal com diu Alorda, les aventures. De fet, una de les seves grans aventures, encapçalada per Biel Barceló i els actuals dirigents, el Bloc, s'ha demostrat un fracàs per la fractura interna que suposà, però també pel seu resultat final. En aquell moment, probablement hi havia més posicions en contra del Bloc que les que avui hi pugui haver en contra d'una reformulació de l'espai de l'esquerra nacionalista... No és un retret -els moments dels retrets ja han passat- és una lliçó: no val la pena prendre una decisió que et fa perdre un 30% de la militància activa. Sobre la resta de partits integrants de l'espai comú ja vaig fer la setmana passada algunes descripcions prou villaloguianes (breus i contundents) com per transpirar un punt de manca de rigor i presència d'injustícia -si aquests articles no tenguessin límit probablement els matisos contribuiran a una major justícia.

Entesa per Mallorca no ha aconseguit convertir-se en el partit que contenia les essències del PSM perdudes a l'aventura bloquista i, a més, les darreres eleccions a Europa (2009) han suposat un fracàs electoral i mediàtic, que afegit a la submissió a una Esquerra que volgué sodomitzar el PSM dóna un resultat ben magre, per molt que dins Entesa s'hi apleguin persones molt vàlides i bon intencionades. Esquerra, a Mallorca, era el partit que havia d'arreplegar els nacionalistes de veres, els independentistes de soca-rel, davant un PSM massa condescendent amb quasi tot. Vint anys després, les xifres canten i d'aquella escissió del PSM només ha resultat una fragmentació més de l'espai electoral comú. Llàstima que un projecte que podia resultar interessant perquè podia atreure un independentisme sense marca política a Mallorca, dins una força potent a Catalunya i de creació d'un marc de Països Catalans, s'hagi vist abocat a un fracàs produït per una incapacitat de tocar de peus a terra i una gran capacitat per actuar com a infants, que dista molt de la manera de fer del partit al Principat.

Amb tot això, ja hi ha una certa massa crítica que troba que Entesa per Mallorca té necessitat d'aquest espai comú, Esquerra té necessitat d'aquest espai comú, el PSM té necessitat d'aquest espai comú i el nacionalisme d'esquerres té necessitat d'aquest espai. L'acord entre els actuals dirigents -o d'uns altres, perquè em fa la sensació que alguns dels actuals dirigents no serveixen per arribar a acords fiables-, però, no és l'única necessitat, es tracta només de la primera passa. Després serà l'hora dels nous plantejaments polítics, els missatges i les propostes de benestar, canvi social, millora de l'economia, reformulació del nacionalisme econòmic, incardinació dins el marc europeu, reafirmació d'una identitat comuna dins un univers intercultural i multilingüístic, etc. Ningú no ha dit que tot plegat sigui fàcil... Ara bé, val la pena posar-s'hi?