"A sa cabaneta n'hi ha/ que passegen els cans/ que caguen arran del camí/ i deixen la merda i se'n van./Si jo fos dels caminers/ els posaria un llaç/ que el qui primer hi cagàs/ de su-allà la se'n dugués/ amb un llum penjat pel nas/ i un lletrero que digués:/caga aquí fins que faràs/ el budell a l'inrevés". Amb aquesta escomet Rafel Rafelino el matí de sant Norat, tot emprenyat amb la gernació de nous cabaneters que han pres el costum de passejar el ca i no donar el bon-dia ni la bona-nit. Sóc del parer que vells, infants i animals a lloure al carrer eren la mida d'una certa qualitat de vida a foravila. Ara han de posar dipòsits d'aigua per combatre els pixacantons.
Però els pobles s'han uniformat a la vida urbana, tant pel que fa als espais com als costums.

I més que animals, el que hi ha són mascotes, cans sobretot, que indiquen una certa manera d'estar al món, talment com els foguerons de barriada on es barregen les sevillanes i els boleros a les 'torrades' dins bidons a les revetles d'hivern. Hi ha a l'extraradi una brutoreta que ho cobreix tot, llevat d'aquesta il·lusió mítica de contacte amb la natura ni que sia passejant (fins i tot els centres comercials incoporen jardins interiors). I les mascotes, més que animalons beneïts per Sant Antoni, sovint són com embalums deixats al contenidor quan comencen a fer nosa o posats en mans d'aquests nous empleats en l'ofici de passejar cans.

La realitat és que després de molts reglaments, campanyes municipals i molts esforços propagandístics i educatius, molts de carrers exhibeixen un paisatge deshumanitzat i prou emmerdat. Potser, com apuntava Antoni M. Espadaler fa una quinzena de dies a La Vanguardia, s'hauria de pensar a recuperar l'ofici de merdacaner, que, a l'edat mitjana, reconvertien la collita en mercaderia que utilitzaven els adobadors de pell. I per això es considerava, llavors, una feina dolenta i ha restat com un insult. Artísticament abillats, a més d'un nou jaciment de feina, alegrarien els carrers com els rètols de qualsevol sucursal bancària.