Són molts els enamoraments que he compartit amb l'amic i pintor Joan Vich. Alguns, no seria prudent desvelar-los. La immensa majoria no tan sols no són secrets sinó que, segons crec, ens honoren, a tots dos. Entre aquests darrers figura el duet que formaren Martí Filosia i Vic Buckingham. També Ottis Reading i el seu Sittin on the Dock of the Bay; el gust aspre i vigorós dels ametllons i de les carxofes morades; els Z 66; la cabra de madò Maria Arnava; Richt Miller; el joc del ping-pong; els relats eròtics, farcits de proeses, dels vells herois del sexe de la barriada; Shane; les xicuelines de Paco Camino; Toulouse Lautrec; els cavalls de trot; l'olor del farratge acabat de segar; els camins pels quals només transitava el crepuscle...

No era solament en les coses i en els éssers vius dels quals estàvem enamorats allò en què ens semblàvem en Joan i jo. Era també en la manera com estimàvem aquestes coses i aquests éssers. Crec que ambdós, d'una manera o d'altra, teníem la sensació que aquell món, que tant ens agradava, aviat finiria, passaria avall i seria substituït per un altre probablement més just però molt distint del que havíem après a estimar sense remei. Jo sé amb certesa quan començà aquesta creença que la mutació seria del tot irreversible.

Fou l'any en què asfaltaren els carrers de Son Ferriol. Sota l'asfalt desaparegueren herbes i flors, clots, fassers, bassiots, macs i textures diverses del terra que trepitjàvem. Eren, els desapareguts sota l'asfalt, accidents que era precís conèixer amb detall si hom volia sobreviure en el joc de toc i pam, sobretot si es té en compte que els nostres adversaris eren -respectau-me- jugadors com en Tià Materrates i en Pedro Poi. Reaccionàrem, però, de manera distinta, en Joan i jo, davant la mutació i l'esbucada d'aquell món estimat.

Jo, desarmat, vaig quedar tocat de nostàlgia improductiva per tota vida. Una malenconia que, de vegades, em costa dissimular. Ell va encarar-se amb la situació de manera més fructífera. Ho féu amb la possibilitat que li donava el seu ben après ofici de pintor. En Joan en va fer amb la seva pintura una crònica sentida, d'aquest món que es desarticulava, de carros sense rodes, de parets mig esbaldregades, de solls amb les portes obertes, d'arbres i plantes que ningú ja no regava, de molins desarborats... Fou una obra realitzada amb la fe i la seguretat que dóna un gran domini del dibuix, una eina -una base- imprescindible que qui vol pintar bé ha de tenir sempre ben esmolada. "El dibuix és -em digué en Joan un dia- la veritat de la pintura".

En els darrers anys en Joan va semblar alliberar-se de la nostàlgia i, amb la intenció de mostrar-nos que la vida pot ser també una gran festa, ens va oferir una visió ampliada dels productes -flors, fruites, hortalisses- que l'evolució ha creat. Els resultats han estat esplèndids, sucosos, estimuladors fins i tot de les glàndules salivals. Ara, fins a final de mes, el pintor mostra una altra faceta del seu treball: una col·lecció de retrats. Ho fa a Can Gelabert, a Binissalem. Qui tengui la sort de poder anar-hi observarà que l'intent d'objectivitzar la nostàlgia ha tornat als pinzells d'en Vich. En Joan, admirador de la cultura argentina, sap que pocs versos hi ha que superin la dita aquella del tango que confessa que "las nieves del tiempo platearon mi sien".

Per això ha emprat tota la seva tendresa, que és molta, però també la seva saviesa, que no és menor, perquè els cabells blancs que apareixen en els personatges dels seus quadres, de vegades amb profusió i d'altres com a insinuació o premonició, es converteixin en els millors sensors del pas del temps. Són, aquests retrats que ara mostra, quadres realitzats -en Camilo de Can Tunis m'ho féu notar- amb tècnica i estil propis de cartellista de cinema. Un estil que en les expertes mans d'en Joan serveix per demostrar de manera irrebatible que el més propi, íntim i característic de nosaltres mateixos és, encara que sembli una paradoxa, el més superficial: la nostra pell. El teixit amb què estimam.