"Vivia una dona amb el seu marit, home a qui agradaven les orgies i ella participava igualment d'aquell vici abans de fer-se cristiana. En haver rebut els ensenyaments de Crist, va voler convèncer el seu marit de deixer aquelles pràctiques sexuals, ja que en cas contari aniria al foc etern. Però ell no va voler renunciar a cap d'aquells plaers i ella, tot pensant que era cosa impia compartir el llit amb aquell que sempre era vist com a participant en festes orgiàstiques, allà on fos, i sempre contra la llei de la natura i la justícia. Ella decidí aleshores divorciar-se'n. I tanmateix, els seus li aconsellaven paciència i li pregaven de tenir esperances en un canvi de l'home. Ella, doncs, esperà. Hagué d'anar de viatge el marit a Alexandria i aleshores la muller tingué noves que aquell s'ho passava sempre seguit en bauxes, de les quals tan afeccionat era. Ja no va voler ella seguir amb el que creia una complicitat i, havent presentat libel de repudi, es separà.

Amb això, aquell marit, que s'hauria d'haver alegrat que aquella dona, abans entregada a la vida fàcil, abusant dels esclaus i jornalers i això entre gateres i tota mena d'iniquitats. L'home, enfurismat per la separació, acusà la muller al davant dels tribunals dient que s'havia fet cristiana. Tanmateix, la dona presentà a l'emperador un memorial on demanava autorització per disposar abans de la seva hisenda i respondre al davant dels tribunals, un cop arranjats els afers dels seus béns, de l'acusació que se li feia. I això li fou concedit. Amb això, el marit va prendre revenja contra un tal Ptolemeu, que havia estat el mestre de la seva muller en matèria de cristianisme...". I el pobre home pagà per tot allò, puix que fou condemnat al suplici.

Aquesta narració pertany a les apologies de sant Justí, un dels pares apologistes grecs del segle II. Aquest, filòsof i màrtir, tingué molts seguidors, entre els quals el seu deixeble Tacià. Fill d'un tal Prisc i nét d'un tal Baqui, nasqué a Flàvia Neàpolis, a la Síria palestina, una ciutat fundada per Vespasià l'any 72. La ciutat existeix encara amb el nom de Naplusa, entre les dues muntanyes bíbliques d'Ebal i Garizim. Així doncs, sant Justí era samarità. Seria martiritzat a Roma el 165. Començava les seves apologies demanant la veritat per damunt de tota altra cosa, el discret raonament, la justícia que ha d'estar, fins i tot, per damunt de les amanaces de mort, la instrucció i l'ensenyament que pot obrir el cap vers la llum. Defensà la causa d'aquell cristianisme primitiu oficialment perseguit i acusà els magistrats de l'Imperi de condemnar injustament els qui no es veien com a culpables judicialment. Era, en resum, un home de combat. La narració aquí transcrita m'ha semblat interessant pel fet de ser un episodi de maltractes, divorci i revenja en aquells temps tan llunyans.