Vivim a una terra forjada per les contradiccions i instal·lada en un paisatge bipolar. Per una part, històricament ha tingut fascinació i devoció per la premsa escrita. Per altra, ha fet ostentació de la seva desconfiança davant allò publicat i ha cultivat una cultura popular que ha ridiculitzat profundament el diari com a mentider o poc rigorós. Des del començament del vuit-cents, hem destacat per esser una comunitat amb un nombre de publicacions superior a la mitjana i amb capçaleres amb una gran capacitat de supervivència, algunes de les quals encara actives i centenàries. No anam sobrats de lectors, però podem dir que hem generat un percentatge elevat d'escriptors i comunicadors, segurament perquè el negoci de la comunicació, paradoxalment, no ha funcionat malament a casa nostra. Potser aquest fenomen és una conseqüència d'una certa tendència a la tafaneria i d'una necessitat d'estar informats.

És probable, fins i tot, que les comunitats petites tenguin una tendència superior a la informació i a canalitzar-la de manera ordenada. Si hom observa detalladament el nombre de capçaleres que apareixen en el volum La premsa local, que acaba de publicar l'Institut d'Estudis Baleàrics, potser se sorprendrà davant un fenomen quantitativament rellevant i possiblement un dels fenòmens imprescindibles per explicar el país, almenys en les característiques en què es troba actualment. Afortunadament, la majoria de les publicacions que apareixen consignades en aquest volum no només aporten informació sobre el país, sinó que també són el país i en representen el sentiment d'una part significativa. En molts casos, es tracta de revistes i publicacions destinades a un públic concret, a una comunitat relativament petita i afortunadament no tenen grans aspiracions des del punt de vista comercial.

Per això mateix estan dotades d'una gran càrrega emocional. En molts casos, es tracta de publicacions que sostenen la cultura de la militància i es presenten com a revistes que tenen l'objectiu d'enfocar aspectes concrets, microscòpics de la realitat que, potser, no són ni tan sols els que interessen a la majoria de ciutadans del territori per on transiten. La premsa és una font indispensable per estudiar el passat recent i elstemps present del país. En bona part, els estudis sobre aquestes publicacions corresponen als historiadors interessats per explicar els canvis i les tendències d'una societat que, en conjunt, fa la impressió de caminar en paral·lel a l'opinió publicada i que dóna l'esquena als principis considerats com a mediàticament correctes. Les audiències i les dades sobre el consum d'informació semblen estadístiques extretes d'un altre planeta, sobretot quan hom està habituat a observar i a explicar el món des de l'òptica local. Potser aquests dos pols aparentment contradictoris marquen el paisatge mental de la ciutadania insular, però aquesta realitat construïda sobre antagonismes és la que hauria de permetre el clima per arribar a una síntesi amb garantia de futur, potser perquè ara disposam de televisions i de ràdios públiques que no acaben d'encaixar a gust de la majoria.