No hem acabat de parlar de La ciutat submergida. Deixant de banda l'excepcionalitat del cas -de fet, no en conec cap de semblant-, convé que comencem a parlar de les seves qualitats i característiques. Segurament, hi sentim una sola veu, una sola veu que se cerca a si mateixa de manera incessant. Però podríem parlar també d'un discurs surrealista, que afirma constantment unes proposicions que no han estat gaire controlades per la raó, com quan de sobte se'ns entima: "Les aus se'm van cremar les ales / vora els fogons", per a justificar que no el deixen sortir i que no pot volar. O quan ragen automàticament: "Diràs això / i això. Diràs / cas, pas, cartipàs, / flor, figaflor". I quant als components sintàctics -o els passos d'un lògica inversemblant-, es forcen fins a gosar dir: "Ara, just ara, comparèixer i absent de si mateix / formen una sola partícula". Sí, "acabat d'escriure / l'últim poema esdevé un pont / entre dos camins transversals". I acabem confrontats amb un estrany lirisme, perquè Màrius Sampere insisteix: "Acabat d'escriure, el poema revela, / per tant, que hi ha una ciutat / submergida. Els seus habitants ens visiten / i ens omplen de regals, objectes / tronats i desllustrats que l'aire i la llum / rejoveneixen. Nosaltres / els acceptem de bon grat. Per això ens batega el cor". El poeta, el practicant de la parenta pobra o rica, no té perquè justificar res. No és aquesta la seva missió. No és aquesta la seva tasca. Els seus enunciats no s'han de justificar davant res ni davant ningú.
El verb del poeta és del tot autònom. I no està subjecte a cap mena d'escriptura. De fet, a un moment donat ens amolla: "Tampoc no puc escriure / cap paraula: he d'escriure'm jo, m'he de dir / que no puc fer res sinó fer-me, que no puc / creure ni tan sols / creure en ningú / sinó creure'm". Tota transitivitat està en perill. Sortosament -després de romandre en el calaix (perquè cap editor voldria publicar al practicant més que un llibre de poesia per any: concebre un altre ritme editorial seria una cosa inaudita!)-, sortosament, repetesc, finalment ens haurà arribat a un volum justificadament ufà de les seves cobertes fosques i de la seva confecció que es diu, com sabem, La ciutat submergida. Obra poètica inèdita (1970 - 2008), d'aquest demiürg de l'expressió que és Màrius Sampere i Passarell, poeta oficial de Santa Coloma de Gramenet, que bé podem dir que ens deixa amb l'orella i la boca obertes.
¿Hem d'estranyar-nos gens de trobar expressions com "fuetades d'àngels", "lluna sense ventre", "Déu ferreny", "quin rotllo, tio", "plaer d'inexistència", "presència de l'absència" -circumstància, per cert, tan radical de tota condició humana-, "concilis / d'abocadors de residus", "ponts desclavats", "vivents convictes"?
Naturalment, necessitarem uns mesos, necessitarem un temps per a assimilar aquest nou subconjunt -de dotze llibres, de 431 poemes- de l'obra samperiana, que tanmateix haurà acabat per arribar-nos de bon de ver, amb el retard que sigui.
Escriptor
