Dotze inèdits de cop

No hem acabat de parlar de La ciutat submergida. Deixant de banda l'excepcionalitat del cas -de fet, no en conec cap de semblant-, convé que comencem a parlar de les seves qualitats i característiques. Segurament, hi sentim una sola veu, una sola veu que se cerca a si mateixa de manera incessant. Però podríem parlar també d'un discurs surrealista, que afirma constantment unes proposicions que no han estat gaire controlades per la raó, com quan de sobte se'ns entima: "Les aus se'm van cremar les ales / vora els fogons", per a justificar que no el deixen sortir i que no pot volar. O quan ragen automàticament: "Diràs això / i això. Diràs / cas, pas, cartipàs, / flor, figaflor". I quant als components sintàctics -o els passos d'un lògica inversemblant-, es forcen fins a gosar dir: "Ara, just ara, comparèixer i absent de si mateix / formen una sola partícula". Sí, "acabat d'escriure / l'últim poema esdevé un pont / entre dos camins transversals". I acabem confrontats amb un estrany lirisme, perquè Màrius Sampere insisteix: "Acabat d'escriure, el poema revela, / per tant, que hi ha una ciutat / submergida. Els seus habitants ens visiten / i ens omplen de regals, objectes / tronats i desllustrats que l'aire i la llum / rejoveneixen. Nosaltres / els acceptem de bon grat. Per això ens batega el cor". El poeta, el practicant de la parenta pobra o rica, no té perquè justificar res. No és aquesta la seva missió. No és aquesta la seva tasca. Els seus enunciats no s'han de justificar davant res ni davant ningú.