Sant Salvador de Felanitx

Érem una colla de vuit i havíem quedat per dinar al restaurant del santuari del puig de Sant Salvador de Felanitx. La cita era a la una i mitja i jo, cuitor de mena com som, devers la una ja hi era, cosa que propicià que fes una caminadeta pels envoltants i allargàs la vista, malgrat el dia no era gaire assolellat ni net, així mateix, com que estava part damunt la fina capa de boira, la humitat era suportable. Cabrera una mica desdibuixada i amb randes de bromitja, amb uns raigs de solellet que semblaven apuntar-la amb el dit, estava meravellosa, a prop i enfora, semblava reposar, distesa, peresosa. Música d'esquelles a un comellar ignot i llunyà endolcien el silenci.
El Pla duia capell grisenc i sols sobresortia quasi al fons el puig de Santa Magdalena i, més enllà encara, la Serra Nord. Just baix del puig de Sant Salvador, semblava a tir de pedra, la vila felanitxera allargassada i ornada de molins, de restes de torres de molins.

El campanar i l'església em varen fer recordar quan, fa més anys que memòria, en Blai Bonet, en Joan Manresa i jo, tots ufanosos, pujàrem aquella ampla escala que dóna accés al temple, mentre a dalt de la mateixa ens esperaven, totes vestides de blanc com núvies, les dames d'honor i la reina mateixa de la festa, per fer-nos entrega dels trofeus que el jurat d'uns jocs florals ens havien adjudicat. El primer premi literari de la meva vida, ostres! La flor natural va esser per al santanyiner Blai, com vostès hauran endevinat. Després vaig passejar tira-tira per tot el recinte de lliure accés, i a l'entrada mateixa vaig tornar a paladejar els versos de Llorenç Riber que donen la benvinguda totd'una a la dreta: "'Oh lluna blanca/ de pescadors amiga i de pagesos,/ oh romaní florit dins una encletxa,/ bella sarment en flor i fruit, oh espiga/ qui va granar el blat diví que forma/ un pa tot blanc i que assacia sempre". Tampoc em va faltar temps per gaudir del convençut i convincent poema del felanitxer Mateu Obrador, ubicat a l'enfront del pati, just abans d'entrar a la capella: "Els qui pel món traginen feixuc farcell de penes/ els qui de dol i angoixa senten son cor malalt/ els qui del dubte viuen adins la fosca cova/ els qui, creients, enyoren eterna vida nova/ 'Que vénguin aquí dalt!".

Belles paraules, dolç aperitiu del dinar de després. Dins la capella, sols xiuxiueig de dues parelles d'alemanys que, just davant jo, havien posat una moneda a una maquineta on un cartellet en set idiomes feia a saber, també en defectuós català: "Aquí pot iluminar (sic) la capella/ 1€ 2 Minutos". També l'euro encletxat donava per a fer sonar una micoia l'orgue. Vaig trobar que, pel preu pagat, hi cabia, ja veus. També a dalt, als peus de la Mare de Déu, una exposició de ciris d'aquells que van amb piles i fan una llum blanca molt freda, gens ni mica agradable. M'agraden més els normals, aquells que els cales foc al ble i treus una ànima del purgatori, tal com em deia mon pare quan jo era nin.

L'arròs brut va ser memorable, extraordinari. Ja ho avisava un retall del diari El País d'un article de n'Andreu Manresa, emmarcat i penjat su-allà. "Arroz asilvestrado", en deia ell, i després en detallava les excel·lències, que nosaltres poguérem comprovar a bastament. El servei i el tracte, també una seda. Així com el preu.
De tornada cap a Sineu, entre Manacor i Petra, l'agonia joiosa de les fulles de dos caquiers compartien galanor vermella amb la posta de sol. Arribat a casa, totd'una vaig començar a escriure això que vostès tenen ara al davant, que potser els serveixi per oblidar les diàries turbulències mediàtiques, les presumpcions i els presumptes, tanta poquedat. És la meva intenció primera i única, per avui. Gràcies per l'atenció.