Vaixell pirata

L'èxit per al govern espanyol és que, per fortuna, no hem de lamentar conseqüències irreparables. Però de manera immediata, gairebé sense donar temps a cap mena de posada en escena positiva, el PP i les seves corretges mediàtiques s'han apressat a menysprear els resultats obtinguts. Les frases de Rajoy i de na Sáenz de Santamaría han resultat ofensives per a molta gent: "chapuza", "despropósito", "improvisación", "desastre" i altres qualificatius d'aquest calat, tot per definir un resultat que, hi insistesc, és clar: la tripulació, sana i estàlvia, torna a casa. I l'Estat, és cert, ha hagut d'abonar la quantitat exigida pels segrestadors, amb processos de negociació que, a hores d'ara, resulten difícils de concretar. Massa sovint, tenim la sensació que tot allò que pot anar bé és considerat negatiu per al PP: la premissa de com pitjor, millor, sembla presidir els pensaments i les declaracions dels conservadors. Si hi ha més atur, en Montoro pareix que en demana més, tot per desgastar el govern; si una operació pirata acaba positivament per la preservació de vides humanes, quan en altres situacions s'han produït morts, idò malament: tot és un desastre, en opinió d'aquests patriotes del PP.

Jo em neg a caure en aquesta fiscalització exagerada del que s'ha esdevingut. La situació ha estat dramàtica i ha obligat gent tècnicament preparada, tant dels cossos de seguretat de l'Estat com dels serveis secrets espanyols, a treballar en un escenari on les respostes no es podien preveure mai, si es tenen en compte els perfils dels segrestadors. Pretendre que es podia disposar de respostes sempre precises i adients significa, segons el meu criteri, situar-se en un terreny totalment irreal. Improvisació i negligència fou, per exemple, tot l'assumpte que acompanyà el desgavell i el desastre ecològic del Prestige, en què el mateix Rajoy parlava de "hilillos de plastilina" per descriure les tones vessades de quitrà i altres tòxics; en què en Cascos va decidir llançar literalment el vaixell en alta mar, en un exercici total d'irresponsabilitat; i en el qual un ministre mallorquí de Medi Ambient caçava mopis mentre es produïa una catàstrofe ambiental de primera magnitud a la costa espanyola. Com qualificaria Rajoy tot això?

Per altra banda, hi ha un tema que no es pot eludir. Les aigües de l'Índic se sap que són perilloses. I que existeixen prohibicions explícites per no anar a pescar en aquells indrets; la pesca hi abunda, precisament, per aquest motiu: per mor del perill que entranya navegar en aquelles tempestuoses aigües. No obstant això, el vaixell segrestat decidí partir cap allà: qui fou el que donà al patró aquesta pauta? Fou l'armador? O fou una decisió adoptada de manera unilateral, sense consultar amb ningú, motivat per les bones condicions de pesca que es pensaven trobar? S'era conscient del perill que representava aquesta situació? Seria de rebut que un empresari decidís, per exemple, invertir en Kabul i, després, quan fos atacada la seva inversió pels talibans, reclamar a l'Estat protecció? Pagaria la pena pensar en tot això.

Perquè si del que es tracta és d'eradicar la pirateria, les polítiques han d'anar amb una volada més elevada: als centres financers que reben i gestionen els dobbers i als centres logístics dels pirates, entre d'altres. Però si, al mateix temps, es tracta d'evitar perills, el que s'ha de fer és evitar les ocasions perquè aquests perills es facin presents. I, per tant, caldria pensar si alguns signes d'imprudència pogueren fer que una tripulació anàs a una zona a la qual, d'entrada, no hauria d'haver anat mai, perquè se sabia que era massa perillosa. Els culpables de tot són clars: els pirates. El govern espanyol, al meu parer, ha actuat amb el sentit que cal per preservar les vides de la tripulació. I el PP, una vegada més, actua volent pescar, i mai millor dit, en aigües tèrboles. Quan tindran més sentit d'Estat, aquesta genteta?