En pla dosi de realisme (ara que el jalouin s'ha estès convidant-nos a fotre'ns de la mort i dels fantasmes, i ja està bé la pensada) al canal Història passen aquests dies un documental titulat Caça de bruixes, centrat en la Nova Anglaterra del segle XVII, que comença explicant allò més imprescindible per entendre aquella barbàrie: les bruixes (que són dones aparentment normals) es comuniquen amb el dimoni a través de petits animals com ratolins o ocells, i el dimoni les visita només esporàdicament, amb aspecte d'indi.

Per això eren acusades i cruelment empresonades, i elles havien de demostrar que eren innocents i que no estaven posseïdes: una feinada (i impossible)! Els atacs d'histèria i d'ansietat provocats pel tancament en condicions duríssimes s'hi interpretaven com un signe de possessió, i si abans de ser penjades o cremades recitaven el parenostre això era la prova definitiva que el dimoni parlava per la seva boca. L'episodi de les bruixes de Salem, el 1692, divulgat pel cinema i la literatura, no va ser més que un exemple d'aquella caça, que perdurà fins al segle XVIII. Sort que, d'aquells crims absurds, només n'ha quedat el jalouin!