algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
24°

L'època de les tele(in)comunicacions

Diuen que ara vivim a l'època de les telecomunicacions. Però no sé si heu reparat que, de comunicació humana, no n'hi havia hagut tan poca mai. És vera que el món ha tornat com un poblet perquè, tan sols pitjant un parell de botons, ens podem comunicar per mòbil o per internet amb qualsevol persona de qualsevol punt de la Terra. Però la societat moderna, tant s'ha aferrat als aparells electrònics i informàtics, que no té temps ni de mirar-se a la cara.

Això ja va començar amb la popularització dels televisors com a eina concebuda com a de primera necessitat a cada casa. Abans de la televisorització de la societat, era un costum habitual que els veïns d'un mateix carrer es coneguessin, se saludassin, conversassin i, fins i tot, passassin qualque vetlada plegats a la fresca els vespres d'estiu. Ara, no: si provau d'anar a cal veïnat, hi feis nosa perquè, pobrets! "no poden sentir la tele". Aquest fet arriba a ser malaltís fins al punt que ja és habitual, a moltes de cases, que hi hagi no ja un televisor, sinó un a cada dormitori. Ara afigurau-vos de quants de minuts al dia disposa un pare o una mare per transmetre una opinió, un sentiment, un record, una creença a un fill seu -o un padrí a un nét-, quants de minuts al dia hi ha per poder mirar-se als ulls i conversar sense l'intrús del televisor que desvia l'atenció dels interlocutors? Si fins i tot el televisor sol ocupar un lloc preferent en el menjador! Sovint ja és inconcebible dinar o sopar sense el personatge principal de la família, el televisor.

Per si no n'hi hagués prou, arriba l'internet. Aquesta nova tecnologia comunicativa, per una part, és vera que ha suposat una democratització de les comunicacions en el sentit que tothom pot triar les fonts d'informació que li arribin i, al mateix temps, tothom hi pot dir la seva d'una manera activa. Ara bé: també ha suposat una altra deshumanització de la comunicació personal. Heu reparat el llenguatge oral dels joves d'avui en dia? En general, fan les frases curtíssimes, amb un lèxic pobríssim. No tenen la més mínima oratòria. Estan avesats als videojocs, a la consola, als SMS i als xats. Però, quan es veuen a la cara en carn i os, no tenen conversa ni saben què s'han de dir.

Aquestes generacions que pugen així, no recordaran experiències ni anècdotes ni rondaies, ni gloses ni cançons ni històries de la pròpia terra que els haurien pogut transmetre els pares o els padrins. Les diferències culturals entre un nin -o telenin, o cibernin- de Mallorca, de Barcelona, de París o de Nova York seran mínimes.

Així com fa vint o trenta anys hi havia a les cases "la sala d'estar", que era el lloc on solia haver-hi el televisor, ara, que n'hi ha un a cada deu passes -i, si no, hi ha un ordinador- haurem de començar a proposar-nos seriosament condicionar una "sala de conversa", on la família es pugui mirar a la cara sense cap intrús elèctric, electrònic ni informàtic. I una tasca número per als pares responsables que vulguin transmetre qualque coseta als fills serà -és- imposar a la casa un mínim horari diari de comunicació i de diàleg dins la família sense intrusos tele(in)comunicadors.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.