Els sahrauís que viuen a les ciutats ocupades d'El Aaiun, Smara, Dakhla i Bojador, al territori de l'antic Sàhara espanyol, viuen en una realitat quotidiana d'assetjament policial, maltractaments, detencions arbitràries, judicis sense garanties... tot el mostrari (o tot el "monstrari", de monstruós) característic dels règims que volen ofegar les aspiracions de llibertat dels pobles a cops de càrrega policial. La recent visita a Palma de l'activista Aminetu Haidar ja ens va donar un testimoni esfereïdor de la situació i ens va deixar amb una advertència: la repressió als territoris ocupats, gairebé invisible als ulls dels mitjans i de l'opinió pública internacional, s'està intensificant. Aminetu no parlava per parlar, com ara s'ha vist durant tot l'estiu, i com s'acaba de veure amb l'escàndol de la detenció il·legal i conducció davant un tribunal militar de set activistes sahrauís.

Les coses varen començar el passat 7 d'octubre. Set sahrauís, sis homes i una dona, varen ser detinguts a l'aeroport de Casablanca quan tornaven d'un viatge als campaments de refugiats de Tindouf i a Algèria. La premsa del règim ja s'havia preocupat d'advertir que el viatge constituïa una traïció. Tots ells eren dirigents d'associacions de defensa dels drets humans. Dos d'ells, Brahim Dahane i Alí Salem Tamek, tenen tot un historial de víctimes de la repressió que inclou el pas per les lúgubres presons marroquines. Les detencions, no cal dir-ho, no passarien cap examen de respecte elemental a les llibertats democràtiques.

Una vegada detinguts, els activistes varen ser conduïts davant un tribunal de Casablanca, que es va declarar incompetent. El mateix dia varen ser conduïts davant el jutge instructor del tribunal militar de Rabat, que va formular contra ells els càrrecs de "col·laboració amb l'enemic" i "atemptat contra la seguretat de l'Estat": delictes, com se sap, que donen molt de rendiment a les dictadures. Els presos varen estar durant vuit dies, segons el testimoni d'un d'ells que va poder parlar amb la seva família, als calabossos de la Policia. Tres dies els varen passar amb els ulls embenats. Varen ser traslladats, després, a la presó de Salé, al costat de Rabat. Per valorar la gravetat de la situació n'hi ha prou de tenir present dues dades: que les penes previstes per a aquests càrrecs a la legislació de Marroc inclouen la possibilitat de la pena de mort i que feia més de vint anys que cap civil marroquí no seia davant un tribunal militar.

No cal dir que la reacció de les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans ha estat immediata i contundent. El Marroc, pel que es veu, es dedica a vendre la imatge d'un país que es modernitza, mentre que en realitat deriva cap al retorn als anys de plom. El Marroc envia les corresponents delegacions a les rondes de negociació sobre el futur del Sàhara Occidental, mentre pitja l'accelerador de la repressió. Tot el moviment que durant anys ha defensat els drets del poble sahrauí ha de pitjar, en resposta, l'accelerador de la denúncia.