Enguany celebram els cinquanta anys de la Nova Cançó. L'efemèride es basa en el fet que ara fa mig segle que es va editar la primera cançó d'allò que acabaria sent un dels moviments culturals i musicals més importants de la nostra història (quina cultura pot bravejar de tenir un Serrat, un Llach, una Bonet, una Trinca...?). La cançó que es considera fundacional del moviment és Al vent, de Raimon, i venia a cobrir les demandes expressades per Lluís Serrahima en el seu article "Ens calen cançons d'ara" a la revista Germinàbit: "Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara [...] És greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres. A més, aquestes circumstàncies no poden, per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons.

És precisament en moments difícils que ha nascut un gran nombre de cançons, de les boniques, d'aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva [...] Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre [...]". Com en totes les celebracions d'aquest estil, probablement hi hagi arguments per afirmar que aquest moviment musical va començar abans, però també és cert que aquests tipus de commemoracions sempre són útils per fer un exercici col·lectiu de reflexió, de record i de reconeixement sobre allò que ens ha aportat tal cosa commemorada. Precisament aquest exercici és el que s'està fent arreu del país. A les Balears, tenim la campanya d'actes i concerts que està promovent l'Obra Cultural Balear, que inclou unes magnífiques i molt recomanables conferències d'en Bartomeu Mestre i d'en Joan Manresa i concerts de joves cantautors que recullen perfectament la tradició dels grans mestres de la Nova Cançó. També tendrem, esperem, qualque iniciativa d'IB3 i TV3.

Però aquestes commemoracions també ens poden arrossegar a fer aquest mateix exercici a un nivell més personal. Segur que molts dels que teniu la paciència i l'amabilitat de llegir el que anam escrivint per aquí teniu estotjades per qualque banda del vostre cor algunes vivències relacionades amb les músiques i les lletres de la Nova Cançó. Un servidor en guarda més del moviment posterior que va ser el Rock català, la primera quan, juntament amb una colla d'amics que compràvem tots els treballs discogràfics que anaven sortint, somiàvem que arribaria el dia que allò esdevendria tan normal que ens seria impossible seguir-ho tot. Ja fa anys que va arribar aquest dia. De la Nova Cançó record l'impacte de conèixer algunes cançons de Joan Manuel Serrat, que combinava millor que ningú la bellesa amb la senzillesa.

Després vengué la poesia cantada de Lluís Llach, banda sonora de tants amors, de tants "combats". Que tinguem sort, Abril 74... Més tard arribaria la connexió amb les arrels a través de les músiques i lletres de Maria del Mar Bonet i dels poetes que, musicats per ella, arriben al zenit de la dimensió artística. Des del Pi de Formentor o La Balanguera fins a Què volen aquesta gent?. I, és clar, la genialitat de La Trinca, que ja hem glosat fa unes setmanes, o la tendresa i l'arrelament dels UC... fins desembocar en el rock ("Rock Laietà", crec que s'anomenava) de la companyia Elèctrica Dharma, que amb la mort del seu cantant, Esteve Fortuny, l'any 1986 va perdre capacitat però va guanyar èpica. L'Electrica Dharma va ser, per aquells que com jo esperaven que un dia podríem gaudir de la música que ens agradava amb la llengua en què ens identificàvem, un enllaç amb un futur que cada vegada s'endevinava més pròxim.

La Dharma també va ser la banda sonora de moltes nits de marxa i de compromís. Nosaltres, sense formular-ho amb la precisió de Serrahima, també trobàvem a faltar "cançons d'ara"... i també ens arribaren. Primer va ser la fornada dels Duble Buble, Detectors, N'Gai N'Gai, La Madam... Després vendrien Sopa de Cabra, Sau, Els Pets, Sangtraït... I, després d'aquests, encara molts més. Avui, la música cantada en català gaudeix de bona salut, d'una varietat total... Hi ha cançons en català de tots els estils i per a tots els gusts. Només els falta més suport de les institucions i dels mitjans.