Aquest any el nombre de visitants arribats a les Illes Balears està disminuint. Des de l'any 1970, aquesta serà l'onzena ocasió en que es repeteix aquesta circumstancia. Es a dir que en un 25 per cent de total d'anualitats, durant les quatre darreres dècades, les estadístiques d'arribades de visitants experimenten un descens, si les comparem amb les de l'any anterior. Una freqüència d'un de cada quatre, que fa que aquests tipus de davallades no es puguin considerar com un fet extraordinari ni inusual. Ben es cert que a pesar d'aquesta freqüència la conciencia col·lectiva no s'ha adaptat a que això pugui ésser un fet habitual.
Si les xifres actuals d'arribades continuen en la linea mostrada fins ara, entorn a un deu per cent inferiors a les de l'any passat, la magnitud que assoliran, al acabar el desembre, en valors relatius seria la segona més alta del el període esmentat. Només a l'any 1974 s'hauria produït un descens més pronunciat, d'un 11'20 per cent, com a conseqüència de la crisi energètica mundial de l'època. Els països membres de l'OPEP havien decidit duplicar preu del petroli, fins arribar el onze dòlars el barril, després d'una reunió a Teheran. Era la contestació a les potencies occidentals per la política favorable a Israel , desprès de la guerra del Yom Kipur. La xifra de turistes no vinguts en relació a l'any passat, en valors absoluts seria, per contra, la més alta de la historia ja que s'aproximaria al milió de turistes.
Serà la tercera ocasió en que s'encadenen dos anys consecutius amb disminucions d'arribades de turistes. Mai, en el temps considerat, s'ha donat el cas de que les baixades comprenguessin un període de tres anys. De les tres vegades en que s'han donat aquestes corbes negatives bianuals, només en una ha coincidit que també la despesa per turisme baixés en cada un dels dos anys. Fou els anys 1989 i 1990, en plena crisi del sistema monetari europeu i tot un seguit de moviments especulatius que conduïren a la indústria turística de Balears a un moment realment crític.
Si escollim trams de tres anys de duració, veurem que en cinc ocasions es dona la circumstancia de que hi ha més anys de depressió (dos) que de bonança (un). En les tres primeres vegades que es donà aquest fet amb posterioritat es produïren devaluacions de la pesseta que permeteren recuperar la competitivitat. En les dues darreres, adoptada la moneda única europea, aquest mecanisme de política monetària ja no ha estat possible.
Be per circumstancies directament lligades a la pròpia dinàmica empresarial, o per la incidència de fets més globals, aquests períodes de crisi han donat pas a noves situacions més dinàmiques i a posicionaments més sòlids que els anteriors. La primera crisi, de 1973 a 1976, finalitzà coincidint amb el final de la dictadura, la irrupció de la democràcia i l'obertura d'un nou horitzó per una societat jove i il·lusionada. La crisi de 1989 a 1992, es resolgué amb un gran esforç de modernització de la planta hotelera i millora de algunes zones turístiques. Fou un moment de energia positiva des de el punt de vista empresarial. El contesta general del final de la crisi, també era positiu, coincideix amb el moment també il·lusionant de l'olimpíada de Barcelona i del quint centenari. L'actual crisi, que es manifesta per primera vegada durant la crisi de les torres bessones i que ha covat fins ara, encara està en la foscor del túnel. Manca el il·lusionardor que la de il·lusionar, qui sera?.
