Començar un article elogiant el director del diari en què et deixen escriure és un acte ben poc revolucionari. Ja m'ho descomptareu dels articles passats de revolucions. Ja fa uns anys en Miquel Serra em va donar una lliçó magistral per entendre de què va això del periodisme. En una imatge subtil i eloqüent al mateix temps, em va dir que les coses a vegades són tan senzilles com "ser aquí assegut, explicant els fets de la millor manera que sabem i contemplant com tots aquells que pugen, tard o prest, indefectiblement, baixen. A la Rússia dels darrers anys del socialisme s'explicava un acudit sobre el consell que oferia habitualment Lenin a la gent jove que no era cap altre que el que havien d'"estudiar, estudiar i estudiar!", consigna que es repetia per totes bandes i es penjava a les parets de les escoles. L'acudit diu així: una persona demana a Marx, Engels i Lenin què s'estimarien més, tenir una esposa o una amant.

Com era d'esperar, Marx, molt conservador en la vida privada, contesta: "Una esposa!". Engels, més bon vivant, s'inclina clarament per l'opció de l'amant. Lenin, per la seva banda, explica que "a mi m'agradaria tenir una esposa i una amant!". Com és això? És que darrere la imatge de revolucionari auster hi ha un juganer decadent? Lenin llavors explica la clau de la seva resposta: "Jo voldria una esposa i una amant perquè així podria dir a la meva esposa que vaig amb l'amant i a la meva amant que he d'estar amb la meva esposa... I aniria a un lloc solitari per estudiar, estudiar i estudiar".

La setmana passada vos explicàvem el suport a la guerra del seleccionador espanyol i dilluns passat vèiem com els pacífics per la pau espanyols exhibien cofois els seus exèrcits, carros de combat i avions de guerra. I encara ahir podíem veure una imatge més obscena: els futbolistes de la selecció espanyola es deixaren retratar mesclats amb els soldats espanyols destacats a Bòsnia. Era una acció revolucionària que en el primer pla de la imatge sortís Manolo el del Bombo amb un eslògan pacifista pintat al seu instrument de feina: "Deporte sí. Violencia no"?
És una acció revolucionària que Zapatero ofereixi al premi Nobel de la pau, Barack Obama, enviar més guàrdia civil a l'Afganistan?

Al Consell de Mallorca no s'ha viscut una revolució, però tendrà conseqüències revolucionàries. S'ha viscut un avís per a navegants i una crisi de confiança. Els socis del Pacte havien exhaurit les poques reserves del carburant que fa funcionar la política que és la confiança, i no ha quedat més remei que fer una aturada en el camí i recarregar el dipòsit. El Pacte tenia un pecat original: no s'havia fet a tres bandes, sinó que s'havia fet pivotant damunt el PSIB i sobretot el PSOE. Recordem que Maria Antònia Munar anà fins a Madrid per refermar l'acord.

Aquesta aturada ha servit per recuperar una mica la confiança entre els socis, per implicar la nova direcció d'UM en el Pacte i per corregir l'errada inicial de no fer l'acord a tres bandes. Ha servit també per demostrar fins a quin punt la ciutadania s'ha anat allunyant de la política. Per ventura haurem de recórrer a la provocadora idea de Brecht que deia allò que, si la gent havia perdut la confiança en el govern, potser s'hauria de dissoldre la gent i que el govern n'elegís una de nova. A vegades, quan m'han titllat de radical o de revolucionari, he tengut la temptació de ser-ho encara més: quedar amb els braços creuats i no fer res. Els qui heu llegit Assaig sobre la lucidesa, de Saramago (Sara Mago segons la lideresa de la dreta espanyola), sabeu fins a quin punt això pot esdevenir una autèntica revolució.